El creixement forma part de les nostres vides: naixem, creixem i morim. L’objectiu de tot projecte vital i professional ha estat avançar, créixer, millorar… De fet, això de ‘prosperar’ és un concepte bastant modern que, segurament, molts dels nostres avantpassats no aplicaven o per manca de temps o d’interès o senzillament perquè era més important ‘sobreviure’. Això de créixer és molt del primer món, com les malalties mentals o les aspiracions personals. Tampoc interessava que la població tingués ambicions, no més que les dels nobles benestants. No era doncs un valor que es promovia entre la ciutadania. Més tard, Ford va posar a l’abast de tots els seus treballadors un cotxe i temps d’oci per gaudir-lo: va sembrar la llavor del consumisme, que es basa en tenir més, en créixer. La publicitat va fer la resta, i així fins avui.
Resulta molt prepotent dir-li a altres països que encara no han pogut ‘créixer’ com nosaltres, que no ho facin. Els diem que no generin residus mentre nosaltres hem estat fabricant els nostres productes en els seus territoris i explotant els seus recursos. Els diem que no es desenvolupin tant, que no s’equivoquin com nosaltres. I, de fet, el que no hem reflexionat és que si ara ens estem plantejant decréixer és perquè hem crescut massa i malament. És possible decréixer sense haver crescut abans?
Des del creixement econòmic a d’altres com el creixement personal, la societat ens obliga a ser, tenir, voler, posseir… més! No pot ser que a mesura que passen els anys tinguis menys coses, siguis menys. Aquesta és la pressió que tenim. Fer-se gran equival, ara mateix, a acumular cada cop més possessions, més responsabilitats, més experiència. El més és cap a on anem. Costa molt pensar que el decreixement pot ser una bona alternativa a l’actual model econòmic. És la primera barrera i cal treballar des de l’educació i la sensibilització ambiental.
La pandèmia, un decreixement forçat
Un assaig del que pot suposar parar la nostra activitat humana (i econòmica resultant) a nivell ambiental (i no només econòmic) ha estat la pandèmia del covid-19 que ens ha obligat a no créixer, de cop. Aquest virus ens ho ha posat davant i el fet d’aturar l’activitat econòmica i, per tant, aturar la dinàmica de creixement associada al nostre model econòmic actual ha suposat un sorprenent però previsible millora de molts indicadors ambientals. Això sí, es tracta d’un any anòmal que no pot despistar-nos del fet que, en el moment de la recuperació, tornarem a fer el que fèiem abans, amb petits canvis. No es tracta d’un fet estructural que es mantindrà, però sí d’un assaig per valorar com els nostres actes quotidians tenen impacte ambiental, econòmic i social.
Per exemple, a Barcelona, la pandèmia va suposar una reducció d’un disset per cent de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i del 75 per cent de la contaminació del trànsit. A Madrid aquesta davallada en la contaminació provinent del trànsit va ser del 57 per cent. Com és d’esperar, a la ciutat de Wuhan (Xina) la concentració de NO2 va reduir-se dràsticament en un mes. Però, en canvi, només pocs mesos després dels confinaments més estrictes, els nivells de contaminació ja s’havien recuperat. I la reducció d’emissions ha estat una anècdota que no ha suposat cap canvi de tendència pel que fa a la reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, tan necessària.
Pseudoalternatives i alternatives
Això de decréixer no és un concepte nou. Fa molt que en parlem, tot i que mai li diem pel seu nom perquè en realitat no estem d’acord amb el que implica. Ens fa por i respecte. Des del ‘desenvolupament sostenible’ fins a altres maneres d’anomenar a seguir creixent però amb un menor impacte, hem anat utilitzant diversos conceptes: ‘economia verda’, ‘economia blava’, ‘economia circular’ o els Objectius de Desenvolupament Sostenible. En cap d’aquestes alternatives a l’actual sistema es renuncia a créixer. L’Economia Circular, per exemple, planteja com podem seguir produint aprofitant més els recursos; però, en definitiva, com seguir produint com fins ara. I amb els ODS passa el mateix. De fet, on està l’objectiu dedicat al decreixement?
D’altra banda, hi ha altres opcions on l’economia o el creixement no són al centre. Una que darrerament s’està implementant en ciutats com Amsterdam, Copenhaguen o Londres, i ara també a Barcelona és l’’economia del donut’. Aquesta posa límits al creixement del model econòmic actual amb criteris de sostenibilitat ambiental i justícia social, situant a les persones al centre. Es tracta de poder prosperar corregint les desigualtats entre les persones i garantint l’habitabilitat actual i futura del planeta. Prosperitat. Un altre concepte, segons com, bastant subjectiu. En tot cas, prosperar, segons l’Economia del Donut, implica no haver de renunciar a tot per aconseguir una societat justa i equitativa en un planeta que manté el seu equilibri ecosistèmic.
L’autora d’aquesta visió és l’economista de la Universitat d’Oxford Kate Raworth, que explica que el model del creixement econòmic infinit ha quedat obsolet i cal enfocar-lo de nou per garantir la sostenibilitat ambiental i la justícia social. Els indicadors que s’analitzen són de dos tipus: ambientals, com les emissions de CO₂, la petjada ecològica o els usos de l’aigua; i de satisfacció de vida, salut, sanitat, ocupació de qualitat o accés a l’energia o a l’educació. Es tracta de passar d’uns indicadors centrats en l’economia (el PIB, l’Ibex 35) a uns altres on la qualitat de vida i la salut ambiental del planeta són els protagonistes. En aquest cas no es parla de créixer o no, es parla de prosperar, d’avançar però d’una altra manera, amb un altre objectiu principal: millorar la vida de les persones.
Decreixement o barbàrie?
I aquí apareix, per fi, el ‘decreixement’; un moviment que va començar a agafar força a partir dels anys noranta, a França, amb en Serge Latouche com a un dels seus ideòlegs. Segons ell, el sentit del decreixement no és una opció, sinó que vindrà imposat pels límits al creixement, idea que reflecteix amb la seva expressió: “Decreixement o barbàrie”. Com afirma Noam Chomsky en el seu llibre Cooperació o extinció, no es tracta d’obligar a ningú a què cooperi, però sí que es tracta de plantejar aquesta opció com l’alternativa enfront una cosa pitjor: l’extinció. Per tant, el decreixement, segons Latouche, no és un concepte en negatiu, sinó una opció necessària.
A més, el decreixement no sempre porta associat deixar de créixer… però en altres termes. De fet, el decreixement també porta associats uns quants més, com viure més lent, amb més temps lliure (associat a una reducció de la jornada laboral), de manera més conscient, més a prop de les persones que t’envolten… No es tracta, doncs, d’obsessionar-se amb la paraula: créixer o decréixer. Es tracta de qüestionar el model actual basat en un creixement il·limitat que resulta inviable i que ens ha portat a un possible col·lapse que condiciona de manera irreversible el nostre futur (i present). Tal com diu l’Alicia Valero en aquesta entrevista de El Crític ‘No trobar el que busques a la botiga serà el pa de cada dia’. Ja està passant i cal reaccionar!
Però encara ara, ‘decreixement’ ha passat a ser una paraula tabú. Quan la dius, tothom et mira no només amb incredulitat i escepticisme, sinó també amb cert emprenyament i fatiga. Perquè decréixer s’associa a perdre privilegis (això és un tema cultural i totalment inoculat en el nostre imaginari col·lectiu). I tenim por a no poder mantenir el ritme de vida actual. És normal. Les transicions de model no són fàcils, generen molts anticossos (resistències) i, normalment, generen situacions d’inestabilitat econòmica i social. Però tot canvi implica una crisi. Un moment de pèrdua de control. I això ens angoixa, a mi m’angoixa. Però també crec que passar a un model on les persones estiguem al centre (de manera equitativa i justa) i on es tinguin en compte els límits del planeta (que ens acull, sense ser nostre) serà un model millor per a tothom on el que ara pot semblar una renúncia pot arribar a ser un veritable guany: més salut, més temps, més consciència, més empatia. En el decreixement el ‘més’ també hi és.
Ana Villagordo és ambientòloga, especialitzada en comunicació i estratègia ambiental i disseny sostenible i social
