La transició energètica va ser estudiada amb la intenció que fos progressiva: a mesura que les inversions anaven entrant, la gent aniria adaptant els modes de consum a una nova cultura energètica. Aquests plans es van configurar arran del Protocol de Kyoto, el 1997. Tanmateix, no es van començar a aplicar fins l’any 2005, amb el disseny d’una nova taxa sobre el diòxid de carboni, anomenada Emission Trading System (ETS). Aquesta només es podia aplicar a les indústries més energívores, les quals també eren responsables del 46 per cent de les emissions europees, com és el cas de les indústries de ciment, paper, química, siderúrgia, vidre, ceràmica i alèctriques.
Durant quinze anys aquesta taxa va romandre en valors molt baixos, entre quinze i cinc euros per tona de diòxid de carboni. No va ser fins a partir de l’any 2018 quan Europa va retirar drets del mercat. En obrir-ho a tot el món financer, de cop, el valor Emission Trading System va pujar fins a 25 euros per tona de diòxid de carboni. Aquesta mesura va ser suficient per fer tancar les centrals elèctriques que generaven energia a través del carbó.
Tanmateix els moments són cíclics de manera que l’aparició de la pandèmia va tornar a afectar-lo estrepitosament. El valor Emission Trading System va caure fins a quinze euros per tona de diòxid de carboni. I a la tornada de la pandèmia aquest valor es va enfilar fins als trenta euros i ja no va parar fins avui, que està a 81 euros. (Cal recordar que el valor del diòxid de carboni era el que havia de forçar l’economia a adaptar el consum energètic per altres que no fomentin les emissions contaminants així com disminuir l’ús d’energia per altres processos).
Per entendre el que passa cal saber que una unitat de gas –que es mesura per megawatt/hora (MWh)– emet 0,18 tones de CO2. Així, si el preu del CO2 al mercat és de 81 €/tona de CO2, vol dir que avui al preu del gas al mercat de 79,4 €/MWh li hem de sumar la incidència del CO2, uns 14,6 €/MWh, convertint-se en 94 €/MWh. A partir d’aquí el preu de generar electricitat amb gas serà de 171 €/MWh. I aquest preu és el que s’agafa com a preu marginal en la subhasta diària d’electricitat.
És evident que el mercat marginalista, tal i com està estructurat, és un problema per a l’economia. No era així quan el preu del gas era de 20 €/MWh, però ara és una llosa que pressiona tota l’economia.
Per què l’energia ara és tan cara?
El que va passar des de la pandèmia va ser que el consum de les llars es va disparar. El problema ha estat que l’oferta i la producció no han pogut seguir la demanda a la mateixa velocitat, per les inèrcies del mercat. Un dels principals impediments ha estat en el transport marítim. La conseqüència és que no hi ha hagut matèries primeres per a tothom, ni energia, ni molts productes bàsics (soja per a pinsos, pasta de paper, coure…). De manera que, ara, la demanda es veu obligada a baixar el consum per poder igualar l’oferta i així abaixar preus.
Tot això és el que calia fer fins el 2050. La hipòtesi de l’escenari 2050 preveia que el preu del gas no pujaria de 20 €/MWh, però que el CO2 hauria de pujar fins 400 €/t CO2, fet que faria que el preu final del gas fos de 92 €/t CO2, més o menys el que tenim ara. Això vol dir que tot el recorregut que calia fer fins el 2050 ara s’haurà de fer de cop, i això farà mal a l’economia, sense temps per adaptar-se.
No hi ha mandra que valgui. Tota l’adaptació que no fem es traduirà en pèrdua d’activitat econòmica, pèrdua que avaluo en uns divuit mil milions d’euros, el qual significa una pèrdua d’un divuit per cent d’ingressos del sector públic. Conseqüentment, tindrem pèrdues en els serveis de salut, d’ensenyament i de protecció de la gent gran i desvalguda.
Possibles solucions
Treure’s la mandra de sobre significa dir a tothom que pugui que ha de ser generador d’energia a més de consumidor, una paraula que es defineix com a prosumer. Alhora hem de canviar els usos dels combustibles fòssils per altres renovables. Això ho podem fer canviant la calefacció de gas o gasoil per bomba de calor amb aerotèrmia o geotèrmia; canviar la mobilitat amb gasolina o gasoil per una elèctrica (sigui pública o privada); canviar el consum d’aliments per altres amb menys proteïna animal, el qual elimina bona part de l’embalatge de coses; i separar correctament les deixalles per permetre el reciclatge i produir biogàs. Tot això ha de generar més energia del que es necessita en l’autoconsum per ajudar al sistema.
Podem ser una societat autosuficient? Sí, si la societat no és excessivament petita. Un societat com Catalunya pot ser autosuficient si s’instal·len vint GW fotovoltaics en tots els teulats domèstics, industrials, de serveis i ramaders; si es posen 13,3 GW en parcs a terra, 13,5 GW en parcs eòlics i 1,7 GW eòlics marins. Tot això haurà d’anar acompanyat d’emmagatzement de 3,5 GW per fer possible superar el moment sense disponibilitat de generació, així com la generació de gas renovable a partir de residus urbans i ramaders o a partir de syngas de biomassa.
La part més important, però, és el canvi cultural que tot això demana: entendre que amb el model de vida que portem és impossible seguir, perquè l’estem fent en base a un endeutament i és fals. Podríem dir que el model d’avui ha arribat al seu final i ara en comença un de nou més frugal, on el consum que fem serà fruit del treball i de la productivitat que realitzem com a societat. Malauradament això ho farem forçats per una situació explosiva, no volguda, del desgavell de l’aparell productiu en relació amb la demanda. L’elevada inflació provocarà una pujada important d’interessos tant a particulars com a l’administració, que ens forçarà a viure sense tants recursos al crèdit de consum, fet que ens obligarà a consumir menys i de forma més eficient.
Apostem per una nova societat
El proper any es presenta com un any dur en el qual haurem de prendre mesures en el comportament individual, amb menys poder adquisitiu, amb preus de productes i energia pels núvols. És hora d’invertir en plaques fotovoltaiques amb bateria, en bombes de calor, en cotxes elèctrics, però, sobretot és hora de pensar en viatjar més a prop, en consumir només el que es necessita, en comprar de forma diferent, no deixant-se emportar per l’emoció sinó mirant quin producte és el que aporta més contingut pel servei que li hem de donar. És hora, en definitiva, per descobrir que viure en contacte amb la família, els amics i la gent del teu veïnatge més proper, i fer activitats amb ells, és més enriquidor que no pas haver d’anar a l’altre costat del món a fer una foto per penjar a Instagram.
Apostem per la senzillesa i les coses petites
Aquest nou model ja el vam viure als anys setanta i no feia falta res més per ser feliç. Sentir-te bé amb els teus, estar ben valorat per ells era suficient per ser feliç. Tot això serà un gran descobriment per a la majoria de la gent. Els que ja tenim una edat podem donar fe que sense el recurs al consum també s’és feliç; només cal adaptar les maneres de fer i obrir els sentits per fer aflorar noves emocions amb les activitats de grup amb la música, el teatre, el cinema, la lectura, l’esport o simplement passejar. El moment explosiu actual podríem dir que és la reconciliació amb el territori i amb els nostres veïns de barri i de poble, tot un repte per a descobrir una nova forma de viure que ens sorprendrà per la seva senzillesa i pels resultats que aquest nou model donarà. És a dir, un món on es valoren les coses petites.
Només a títol de reflexió pels no convençuts: el món capta 103.000 milions de tones de recursos. 26.000 els diposita en béns permanents. 68.000 els dispersa en l’aigua, en l’aire i en abocadors. Només nou mil són reciclats. La humanitat s’ha convertit en un gran dispersor de recursos. No creieu que per resoldre això val la pena l’esforç de canvi de model? No creieu que no dependre de Xina, de Rússia o dels països àrabs també val la pena?
Article escrit per Joan Vila, enginyer industrial per la UPC, enginyer de paper per la Universitat de Grenoble i president de la comissió d’energia de Pimec
