La violència contra les dones és un fet: els maltractaments i assassinats, els atacs intencionats contra els fills i filles, les violacions en grup, etc. Com a contrapartida, diverses campanyes de sensibilització busquen conscienciar i educar la població sobre la importància de la prevenció i la denúncia com a factors clau en la lluita contra les desigualtats, el masclisme, el sexisme i la violència que se’n deriva.
Recentment, l’Institut Balear de la Dona ha compartit una campanya on es veu un jutge dubtant d’una dona maltractada pel seu marit. Una campanya signada pel Ministeri d’Igualtat i el govern de les Illes Balears que ha enfadat la judicatura. Fins i tot grups feministes han fet arribar les seves crítiques al consistori. És ètic criticar a un col·lectiu tan important en la lluita contra la violència de gènere en una campanya d’origen públic?
La cultura patriarcal és un eix transversal de la societat i tots els estaments públics i privats podrien estar influenciats per les idees segons les quals les dones són ciutadanes de segona categoria. Les ciències i la història s’estudien des de les fites dels grans homes i cal recórrer a una visió més profunda per a aconseguir apropar-nos a les aportacions de les dones. La medicina i la investigació són un clar exemple de com l’home ha estat el model imperant en recerca, síntesi de medicaments, posada en marxa de protocols i estudi de malalties.
Quan es van començar a sentir veus que denunciaven la violència obstètrica com a part d’una mirada androcèntrica de la medicina, els ginecòlegs de molts col·legis professionals es van sentir ofesos i van negar-ho acusant els polítics d’inventar-se quelcom que fins i tot l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha assenyalant com un problema real. A la campanya, on els jutges són marcats com a còmplices de la violència contra les dones, no hi ha hagut una negativa categòrica per part de la judicatura sobre la seva manca de perspectiva de gènere. Semblaria que han mostrat consciència de la influència de la cultura patriarcal imperant. Però sí que s’han mostrat ferms assegurant que una imatge distorsionada de la seva feina pot generar que moltes dones tinguin més por a denunciar i han demanat la retirada de la campanya.
Aquesta retirada implica algun tipus de censura? És ètic assenyalar les mancances i errors del poder judicial si això pot generar canvis profunds en l’acompanyament de les dones maltractades? Com hauria de procedir un ens públic en aquests temes?
Negar que la influència del sistema de gènere com a jerarquia no té importància en tots els processos relacionals personals o professionals és equivalent a no voler veure una problemàtica de pes a la nostra societat. Per tant, l’opció de criticar i fer visibles els efectes del masclisme i el sexisme en la pràctica judicial és un primer pas per fer prendre consciència a advocats i jutges de la importància d’una sensibilitat més enllà de les lleis. En aquest cas, fins i tot els ens públics haurien de participar, no només fent campanyes d’aquest tipus sinó reflexionant sobre els seus propis prejudicis. Però, si donar aquesta imatge pot ser perjudicial per fer sentir segures les víctimes, potser caldria revisar la tipologia de campanya i si la caricatura és la millor opció.
Potser caldria que els polítics vetllessin per campanyes que planificades entre publicistes, sociòlegs i professionals amb perspectiva que assegurin que s’han tingut en compte no només els aspectes metodològics sinó també els ètics.
