Reflexionem en aquesta ocasió sobre la menstruació, un tema encara tabú en les nostres societats que solen agrair no haver-ne de parlar. Malgrat això, aquests dies és notícia la possibilitat d’una baixa menstrual a Itàlia i per tant el debat ha arribat a casa nostra donant-nos l’oportunitat de fer visible un fet totalment fisiològic i un síndrome, el premenstrual, que fa patir la majoria de les dones.
I és que el Govern italià podria fer que el país fos el primer en proposar una baixa menstrual per les dones treballadores a partir de l’aplicació de la llei 3781. La mesura permetria a les dones gaudir de 2-3 dies de baixa al mes durant els quals cobraria el 100% del salari. El debat ha començat i amb ell les opinions dels experts que alerten d’una possible discriminació laboral ja que es podria estar perpetuant l’estigma i l’estereotip de les dones com persones propenses a ser menys productives i dificultar la seva contractació.
Malgrat que els estudis són contradictoris en quant a l’existència de més absentisme en relació a la menstruació les empreses podrien mostrar-se reticents. Val a dir que a Àsia el descansar durant la menstruació és considerat un dret biològic pel que a Indonèsia les dones compten amb dos dies de baixa al mes, al Japó es poden quedar a casa encara que no cobrin i a Corea del Sud si decideixen quedar-se a treballar tenen un plus.
A Europa hi ha empreses que ja han començat a introduir la baixa menstrual, com ara Nike, que han pogut certificar un augment de la producció. És, per tant, una mesura a tenir en compte? Pot afectar a la contractació laboral de les dones o pel contrari està beneficiant-les? És ètic oferir aquesta baixa per menstruació quan hi ha altres patologies cròniques menystingudes? Quin professional decidirà quina és la intensitat de dolor que té dret a la baixa?
Segons mostra l’evidència actual a Espanya una dona pot arribar a tenir durant la seva vida laboral uns 1.500 dies de baixa degut al síndrome premenstrual i és que al país un 73% de les dones el pateixen. Poder disposar del reconeixement del dolor com un fet subjectiu però important i invalidant per la feina diària es configuraria com una protecció legal davant acomiadaments per faltes continuades malgrat a nivell de societat s’estigui perpetuant la possible discriminació de gènere en la contractació.
Què hauria de fer doncs el Govern italià?
D’una banda pot aplicar la mesura de manera general sense tenir en compte les diferències entre dones o regular segons necessitat.. Pot també portar a terme programes de visibilització del dolor i crear programes per facilitar les baixes sense imposar-les als empresaris. Finalment també pot deixar de banda la possibilitat de posar en marxa aquesta llei fins tenir major evidència científica de com el síndrome premenstrual afecta a la vida laboral de les dones. S’ha de tenir clar, que es prengui la decisió que es prengui és responsabilitat dels governs garantir la millor assistència per les persones que pateixen qualsevol tipus d’afectació així com de legislar per evitar la discriminació de qualsevol tipus.
Què en penseu? Creieu que la mesura pot ser útil o potenciaria la discriminació laboral? Penseu que seria una porta oberta a la picaresca? És el vostre torn.
