El periodista i filòsof defensa el valor de la masculinitat en la societat d’avui. I critica l’abús que, al seu entendre, la dona ha fet del seu paper de víctima.
A vis previ: es prega a les persones que no els interessi pensar i que es refugiïn en el pseudopensament públic que s’abstinguin de llegir aquest article.
Mataró, carrer Biada, davant de la forneria on es van cometre dos assassinats. Durant setmanes, una dona ha cridat per suposades pallisses del seu marit. La veïna, amiga meva, ha trucat la policia en diverses ocasions. Aquest cop, quan s’acosta al pis, sent: “Si vuelves a decirme algo me pondré a gritar, simpre hay algún vecino dispuesto a ayudar”.
L’abordatge de la violència de gènere ha arribat a unes nivells greus de simplificació. És cert que en estrats de població de nivells culturals baixos, i també en segments de població immigrant, la concepció del paper de la dona no encaixa amb certes conquestes d’igualtat assolides a Europa. El cartell era a Barcelona i es veia una nena fent la porra. Deia: “Las mujeres del barrio estamos hartas de violencia machista. La calle es nuestra. Machirulos, tened cuidado”.
En les conductes que no tendeixen a la relació de igual a igual, és sabut que la dona tendeix a l’exhibició sexual i l’home a la violència. En les relacions de parella, la violència no és un fet aïllat exclusiu de l’home. Casos de violència masclista obeeixen a historials d’una submissió de maltractament silenciós, de menys teniment, perdurable de la dona per l’home. L’home és anul·lat en les seves capacitats masculines. Només cal veure a les aules dels instituts i les escoles. Quan un adolescent es descobreix com algú “que sent” immediatament se li pregunta: “Ets gai?” L’apologia de la homosexualitat –deixant al marge totes les consideracions sociològiques i històriques- va lligada a una crisi de la masculinitat, a una crisi d’atributs fonamentals de l’home. En l’àmbit públic també és generalitzada la idea que l’home s’ha de “feminitzar”. En tots els casos, l’home ha de perdre qualitats que serien inherents a ell mateix. De quines qualitats parlem? Sensibilitat? Emprenedoria –la crisi d’emprenedors, no és una crisi de masculinitat?–.
La violència de gènere també té una crisi de la masculinitat amb majúscules. La dona ocupa els espais de socialització. La més mínima referència a la força és anul·lada. En l’àmbit de la família, pot ser que l’home no hagi girat el seu objectiu cap a la casa, però el què és evident és que la dona és qui detenta el poder de l’educació de l’home. L’home, en la família, és educat amb ulls de dona, mentre el pare és absent. Certament que l’anàlisi de les fantasies sexuals més recurrents de les dones no dóna dret a inferir-ne estats d’agressió sexual real. Però qualsevol inducció de la dona és ocultada en benefici al discurs hegemònic de la suposada agressió permanent de l’home envers la dona. L’anècdota del carrer Biada és exponent d’un estat de persecució contra tot allò que té reminiscències masculines de conseqüències fatídiques pels nostres adolescents. La pregunta bàsica és: què podem dir que és un home? Quins models d’identificació podem oferir als adolescents, d’homes segurs, diferenciats, autònoms, amb una identitat definida?
Vivim en societats uterines, on el límit, la separació, la força, la proposta i el trencament, la necessària agressivitat i la sana violència per la defensa d’un mateix són ridiculitzats. Elements de la masculinitat, necessaris per la supervivència, són perseguits. Societats malaltisses que fan emmalaltir els qui volen créixer.
