Llegir Gabriel Ferrater

Aquest 20 de maig es compleixen cent anys del naixement del poeta, intel·lectual i crític literari Gabriel Ferrater, autor fonamental de la literatura catalana que no ha estat adequadament valorat en tota la seva magnitud per moltes i diverses raons. 

La més òbvia i evident d’aquestes raons és que la poesia -en bona part per culpa dels propis poetes- ha esdevingut, en l’imaginari col·lectiu, un gènere difícil, culte i dedicat a temàtiques allunyades de la realitat quotidiana del lector. Ferrater és important, justament, perquè va reaccionar contra aquesta tendència els anys 60, i va inserir, de cop, la poesia catalana en la millor tradició anglosaxona de la poesia de l’experiència. Una poesia que pretenia ser, com ell deia, tan interessant com ho pot ser la prosa. Per dir-ho en termes freudians, Ferrater va matar el pare, entenent per pare el seu admirat Carles Riba (i tota l’herència simbolista que hi està associada). Per commemorar el centenari del naixement de Ferrater, una petita editorial, Peu de Mosca, ha reeditat Da nuces pueris, el primer poemari de Ferrater. És una magnífica oportunitat per reviure què devia representar per a un lector català d’aquella època trobar-se, de cop i volta, davant d’un poeta que era capaç de la més alta excel·lència recorrent al registre col·loquial, als diàlegs o al lèxic més comú.

Hi ha una segona raó que explica el relatiu ostracisme de Ferrater: el personatge s’ha cruspit l’obra. Oblidar-se de l’autor, no tenir-lo en compte per res quan es fa un anàlisi literari, per centrar-se exclusivament en el text és una constant en els estudis literaris moderns. Però és evident que no funciona, perquè els interessos periodístics i de la indústria cultural van per un altre cantó. Gabriel Ferrater es va suïcidar poc abans de fer els 50 anys, per una qüestió tan prosaica com que no volia arribar a ser vell (concretament, segons va dir a Jaime Salinas, no volia fer “l’olor que fan els vells”). Aquest suïcidi va fer néixer el mite Ferrater, perquè era una figura tan absolutament enlluernadora i que encaixava tan a la perfecció amb el prototip del poeta maleït, que era inevitable que el personatge s’imposés a l’obra. És un fet que segueix passant actualment: la biografia de Ferrater, que probablement deu ser magnífica, escrita pel mediàtic Jordi Amat, n’és un exemple.

I finalment, hi ha una tercera raó, que, de tan delicada, se sol passar-hi de puntetes. I és que, per dir-ho clarament, Ferrater era antinacionalista. Més concretament, fa befa del catalanisme, i de personatges com Cambó (del qual afirma en un determinat moment que era un “analfabet”); denuncia que el nacionalisme català es va aprofitar miserablement de grans figures com Carner i Riba; i diu d’ell mateix que “detesto les ideologies”, cosa que, en uns anys 60 tan convulsos, era una manera de dir que creia en la seva llibertat individual i no en cap mena de redempció col·lectiva (imagineu-vos què opinaria dels salvadors de la pàtria que corren avui en dia). En definitiva, en un país dominat culturalment i políticament, des de la restauració de la democràcia, pel nacionalisme català, aquest és el pecat capital de Ferrater, i el motiu pel qual se l’ha intentat silenciar a favor de figures que, al seu costat, són senzillament minúscules, com ara Martí i Pol o Salvat-Papasseit. Ferrater, per acabar-ho d’adobar, és amarg i sec (com la ginebra de la qual abusava), poc apte per a uns temps acostumats a bajanades tranquil·litzadores de consciències de l’estil “tot està per fer, i tot és possible”, vers que qualsevol persona adulta amb un mínim de sentit comú hauria de rebutjar, perquè és força evident que no tot és possible.

Malgrat això, amb Ferrater passa que, per molt que s’intenti, no se’l pot amagar. Com a crític literari, és superb (veure les conferències que va dictar a la Universitat de Barcelona, recollides en el volum Curs de literatura catalana contemporània); com a pensador, és d’una agudesa brillant (els seus poemes o textos de crítica literària són plens de reflexions poderosíssimes, que cal anar espigolant aquí i allà, per exemple en el magnífic pròleg al poema Nabí, de Carner); i com a poeta, té una poesia amorosa formidable, que no cau mai en la cursileria. I després hi ha un parell de poemes narratius (In Memoriam i el cèlebre Poema inacabat), que són obres mestres de la literatura catalana, i del conjunt de la literatura occidental del segle XX. 

A Ferrater, ara que es compleixen 100 anys del naixement, li podem aplicar allò que deia Martí de Riquer a propòsit de Cervantes: “Felicitaría a quien no haya leído el ‘Quijote’, le diría que aún le queda el placer de leerlo“. Qui no hagi llegit encara Ferrater, té la mateixa sort: li queda el meravellós plaer de descobrir-lo.

Peu de foto: Gabriel Ferrater i Helena Valentí, a Londres, el 1963. Hereus de Gabriel Ferrater.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.