Les relacions humanes es mouen en el mar de la crítica. Ja a l’escola critiquem la mestra, perquè ens sembla que els seus ensenyaments no són prou didàctics. Comparem les decisions dels nostres pares amb les que prenen els pares dels nostres amics. Posem en qüestió la presidenta de l’escala o el batlle perquè no han pres la decisió que ens semblava més assenyada.
Des que tenim ús de raó, critiquem, valorem, comparem tot el que ens envolta –és un dels camins de l’aprenentatge– i tenim com a mesura la nostra cosmovisió del món. És així com creixem i ens fem madurs. Ara bé, si ens quedem en aquest punt i no assumim que la nostra particular unitat de mesura és subjectiva, anem per mal camí.
Deixeu-vos perdre per espais de televisió de política. N’hi ha per sucar-hi pa. Escombren cap a casa. Són exigents amb els del seu color i mostren veneració amb els “seus”. A tall d’exemple, fa uns dies, un periodista de reputada solvència i de llarga vida professional –Josep Cuní–, va ser incapaç d’acceptar que havia perdut una primícia. Vaig sentir vergonya aliena quan va criticar a cor que vols TV3, en no poder entrevistar, a diferència de la televisió pública, els protagonistes del pacte d’investidura. Va oferir un programa curull d’analistes amb molt predicament, però aquella nit se li van escapar aquells que estaven escrivint la història i no ho va pair.
Què ens passa? Per què som tan poc proclius a acceptar que hem perdut, que no ho hem fet bé, que l’hem errat? O que l’altre és millor? O, senzillament, ha estat més oportú? Ens dol, no sabem ni volem pair la nostra crítica; en el fons no ens han ensenyat a ser autocrítics i aquest valor ha de tenir una relació biunívoca; tant l’hem d’exercir, com l’hem de rebre, acceptar-la amb alegria i humilitat. Quan en som capaços és quan creixem de veritat.
Créixer i madurar
