Respirar la llengua parlada

Hi ha paraules que necessiten poc oxigen. Per exemple la paraula aquí, la paraula avui, la paraula veu. Veu és una paraula curta, carregada de coratge, un xic indòmita. Com les altres i com la llengua parlada, s’ha de respirar. Abastem l’aire suficient per acollir-la en la intimitat del que som. Què som? Com ressonen les paraules respirades? Quina dimensió de l’existència es mobilitza en l’aire articulat per la veu?

La veu no es pot mastegar ni es pot inhalar. No és com l’oliva del vermut. La veu surt del més pregon, per fer-se sentir, encara que a vegades diem que no ens sentim la veu. La llengua hebrea diu ruah l’alè de Déu. La llengua grega diu pneumá –inspiració–. L’indret del timbre i el to és la cavitat bucal, la gola, la faringe, el diafragma. Doble direcció de l’aire que belluga les paraules de l’ésser parlant, la remor de les ales de l’ocell de Minerva aixecant el vol al capvespre. Quan tothom dorm plàcidament, amb una respiració regular, el mussol esbufega atabalat. Llavors necessita una branca per seure i tancar els ulls. I sentir el vent entre les fulles més altes.

Aristòtil diferencià entre soroll (psophós) i veu (phoné). El soroll que fa la gola quan emet un so de veu esdevé un soroll amb significat (phoné semantikós). Llavors respirem la llengua per dir alguna cosa. Què dius? No t’he entès bé. Ho pots repetir? Per poder dir alguna cosa cal disposar de l’aire en ruta. Quelcom surt enfora per abastar el món, amb la condició de no esgotar-lo. Els altres acullen el joc de la respiració per escoltar atentament. Quan cantem, ho fem junts i els espais entre les notes fan de l’entonació plegats una única respiració.

Sense aire, morim asfixiats. L’asfíxia desemparaula el món, el fa esmorteir, el despobla de mots. Li pren les paraules. Les segresta amb violència. Obre una esquerda en l’oxigen parlant. ‘M’ofego’ és una manera de dir em quedo sense veu. Sense veu deixem de ser nosaltres i ens trobem davant la paret cimentada de la mort.

La percussió de l’aire va lligada a un cert tipus de representació, un vincle entre les coses necessàries i les desitjables. Sense respirar, sense veu, on queda el desig? Perquè el desig, com la veu, encara no l’hem sentit al cent per cent. És una mena de punyent sordera íntima.

Una societat de veu mecànica, de Siri o de Google Maps, en què et puc ajudar? no necessita l’aire per parlar. L’escalfor de les paraules ha quedat arraulida. Grinyola per dins de la màquina i els circuits binaris.

Una societat de l’asfíxia és també una societat de la xerrameca inútil i del mutisme condensat. Sortir de la societat de l’asfíxia és difícil.

Per recuperar l’oxigen no necessitem el medicament ni la teràpia, sinó la paraula recremada pel sol, que rescatem de l’assolellada infinita per donar-li una mica d’aigua fresca a l’ombra d’un nou espai: aquest espai pot ser un escenari on ressonin les veus i pugui circular cofoi l’aire. Un lloc on emparaular el món i els seus imaginaris sota la forma de l’obra contada per uns personatges, d’un decorat i una posada en escena polisèmiques. L’espai de l’escenografia, en els seus colors, formes i mots flotant alegrement, resta obert a fer-se parèntesi de l’atmosfera irrespirable que vivim a fora. Les màscares del drama, la tragèdia o la comèdia permeten que l’aire circuli altrament, incontaminat. En aquest lloc no calen depuradors ni ventiladors ni aires condicionats. S’hi respira l’aire de la llengua parlada. És així com, un lloc on respirar, aquesta cosa que falta per viure, pot ser, clarament, per exemple: una escola, un temple, un teatre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.