S’ha dut a terme a Dubai la COP28, màxim òrgan de presa de decisions sobre qüestions climàtiques del món. El propòsit d’aquesta cimera era accelerar una transició que permeti un nou model econòmic sostenible, inclusiu i just, amb emissions de carboni baixes i generador de prosperitat. Hi han assistit més de noranta mil persones, quatre mil periodistes i 2.450 lobbistes del sector energètic fòssil. Aquesta capacitat de convocatòria confereix a la COP una legitimitat única, si bé el model de presa de decisions que fa servir es realitza sobre la base del consens en un procés multilateral, cosa que alenteix el ritme dels avenços. Algunes valoracions generals:
1. Per fi diem que hi ha un elefant a l’habitació. Per primer cop, després de trenta anys de conferències mundials, es reconeix de manera inequívoca que el sistema energètic mundial s’ha d’allunyar de l’ús dels combustibles fòssils: carbó, petroli i gas. Com va dir el cap de l’organisme climàtic de l’ONU, Simon Stiell, el “resultat de Dubai és el principi de la fi” per a la indústria dels combustibles fòssils.
2. L’acord obtingut és millor del que es temia, però menys del necessari. “Hem aconseguit un avenç incremental respecte a allò de sempre, però necessitàvem un canvi exponencial en les nostres accions i suport”, va resumir Anna Rasmussen, negociadora en cap de l’Aliança de Petits Estats Insulars. S’ha guanyat l’acord de la COP28, però la batalla pels 1,5 °C es pot perdre. És un èxit diplomàtic del multilateralisme i una decepció a les aspiracions i les recomanacions científiques, perquè s’ha evitat el suïcidi econòmic d’alguns països (molt dependents dels combustibles fòssils) però anem en camí de cometre un ecocidi. Sabem que cal reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 43 per cent per al 2030 per limitar l’augment de la temperatura global a 1,5 °C. Això no tan sols continua estant lluny, sinó que s’espera que les emissions augmentin un 2 per cent enguany. Així, es compleix una doble i tràgica paradoxa moral: el que és políticament acceptable podria ser ecològicament desastrós. I el que és ecològicament necessari ha estat políticament impossible.
3. Quatre preguntes fonamentals: el yin i el yang. 1. Hem aconseguit un acord global sobre els compromisos futurs que cal assumir en relació amb l’emergència climàtica? Sí, i cal celebrar-ho. 2. Hem reconegut inequívocament la necessitat d’abandonar els combustibles fòssils? Sí, i això representa una fita històrica (encara que arribi molt tard). 3. Estem sent prou ambiciosos per aturar les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle? No. Mitiguem poc. Emetem més del que mitiguem. I 4. Anem prou de pressa per limitar l’augment de la temperatura global a un 1,5 °C? No. Som molt lents en els avenços i en els terminis fixats.
El problema principal no són les emissions de gasos d’efecte hivernacle, sinó les energies fòssils que generen la majoria d’aquestes emissions. Serveix poc mitigar si no ataquem directament l’arrel del problema. Però no podrem eliminar del tot les energies fòssils sense tenir a l’abast de forma immediata, segura i assequible un model energètic alternatiu. Potser per això, el principal compromís de descarbonització assumit és que 118 països s’hagin compromès a triplicar la capacitat d’energia renovable i duplicar la taxa anual mitjana de millores d’eficiència energètica del 2 per cent actual a més del 4 per cent cada any fins al 2030. La inclusió d’una data fixa (2030) és molt important. La manca d’excepcions indica l’ampli suport que ha rebut aquest acord, cosa que contribuirà a impulsar les indústries solar i eòlica. Segurament és l’acord més important. Si s’aconsegueix, canviarà la indústria elèctrica i ens acostarà una mica més als objectius dels acords de París.
