Potser vostè no ha hagut mai de dirigir una organització. Potser vostè no s’ha vist obligat a aplicar dilemes ètics. És possible –tot i que sorprenent– que no tingui responsabilitats familiars o de cap mena envers ningú. I potser fins i tot mai s’ha qüestionat si pagar o no un determinat impost o una multa o si ha d’ajudar o d’abandonar algú que passa necessitat. Potser té una vida plana, dia rere dia, fins i tot avorrida, sense l’imperatiu d’haver de gestionar res.
Seria ben estrany perquè tots, fins i tot els més egoistes d’entre els indiferents, es veuen constrets a veure-se-les amb un món imperfecte, on no tot és com als entorns –amables, però només virtuals– de la publicitat.
Abocats a viure en un món que, sovint, és una mica decebedor, també podríem trobar qui està ben convençut que és petulant escarrassar-se per millorar res. Tots ens equivoquem i no ens hi hem de fer sang.
Hi ha ètiques ben antigues que recomanen no intentar canviar allò que no depèn de nosaltres: cal lluitar, sí, en allò que podem, perquè té a veure amb els nostres desigs o passions, essent-ne amos, però no permetre l’angoixa pel que prové del destí (Sèneca). L’examen de consciència era un dels seus consells: cada matí, recomençar de zero. I prou. Aquests estoics –i també els epicuris, tot i que aquests per allò d’evitar dolors i patiments– ho van plantejar de manera nítida. Però vet aquí que tant el cristianisme com –molt més tard– l’ètica deontològica kantiana ens animen a cercar la perfecció, sigui la santedat o –en aplicació de la raó pràctica– el deure de cultivar de manera absoluta les nostres facultats.
La pregunta que em faig és doble: (a) convé ser ”perfeccionista” en un món que mai ho serà, de perfecte? I, sobretot, (b) com prendre decisions “perfectes”, sabent que la realitat és complexa i nosaltres força limitats?
Reconec que l’ètica dominant moderna, que permet fàcilment el càlcul, semblaria resoldre-ho. Allò correcte es decideix amb números i dades: en la lluita contra la pandèmia (percentatge de vacunacions o ingressats a les UCI), en l’estudi de la misèria i les migracions (nombres, funcions) o en la qualificació de les feines i la creativitat (volum de no conformitats en una auditoria, crèdits superats en educació o quants discs t’han comprat).
El conseqüencialisme engloba totes aquelles teories segons les quals la correcció o no de les accions queda fixada pel que ocorre a causa seva. L’acció ha de generar, al final, el major bé possible o més bé que mal. Es poden proposar diferents “valors”, prioritzant o la igualtat, o el meu bé, o el bé de l’altre, o el bé de la majoria, però sempre hi ha d’haver una fórmula, com més “mesurable” i numèrica millor. Assenyalo dos dels seus límits més evidents: el materialisme (plaer o experiència de benestar com a valors clau) i que la finalitat justifiqui tots els mitjans. Sovint es decideix en funció de la probabilitat sobre què passarà, però no de manera segura, certa o perfecta. Alternatives?: l’ètica deontològica, freda i racional; o l’aristotèlica, fonamentada en la virtut i el perfeccionament moral de qui actua.
Proposo ja dues solucions a les preguntes fetes: (a) val la pena cercar “l’òptim” però no cal “el màxim”: no és el mateix, car el primer és relatiu i el segon un impossible (quin atleta, científic o moralista podria garantir un màxim absolut en les seves àrees de gestió?); i (b) hem de disposar d’hàbits operatius bons, flexibles i exigents, allò que amb Aristòtil –i d’altres– s’anomenen sovint virtuts. M’admira qui, en qualsevol circumstància, decideix amb encert: paradoxalment, qui és “bo” esdevé qui pren “la decisió perfecta” en un context que mai ho serà, de perfecte. I, d’altra banda, el viciós tria sempre malament, perquè li falla l’equilibri.
Els moderns cerquem una dinàmica massa angoixant: la de “superar-nos” sempre, quan el que caldria més aviat és “trobar-nos” a nosaltres mateixos.
