Se m’acosta com cada dia, m’acarona el morro i ara segur que em dirà coses. No m’he equivocat. Em saluda i em pregunta com estic. Camina lentament i sembla com si d’un moment a l’altre anés a caure. Arrossega els peus fregant la palla que em posen a terra. Porta els pantalons ben ficats dins la bota. Sempre són els mateixos; de color cru i amples per la part de les natges. Les botes, altes fins als genolls de color negre, molt lluents duen unes sivelles al costat. La gorra negra sembla com de vellut. Porta una petita visera, unes costures i un petit botonet a dalt de tot.
Un peça prima va de costat a costat passant-li per sota de la barbeta. És de material dur, com si fos un casc protector, per no fer-se mal si caigués. La camisa blanca amb un coll petit es veu per sota l’obertura en forma de V del jersei de color verd fosc. Damunt, du una jaqueta molt elegant de color negre. Se m’acosta i noto la seva agradable olor de roure i de roba neta. M’acaricia el cap i em regala uns copets suaus. Busca dins una bossa i, entre un garbuix de coses, hi troba un terròs de sucre. Me l’acosta a la boca molt a poc a poc i jo l’agafo. Pren un raspall d’entre les coses que han sortit del senalló i es passa una bona estona raspallant-me el llom. Després, amb molta dificultat, agafa la muntura de pell i se l’acosta al nas. L’olora i sospira. Busca la resta d’accessoris i m’ho va col·locant tot: la muntura, la becaina, el mos, les brides, la cingla, les regnes… Agafa les regnes i les estira per sortir de la quadra. Sortim a pas lent perquè camina molt malament. Té por de caure. Va dret, però trontolla. Té moltes dificultats per vinclar-se i girar el cap li és gairebé impossible.
Ens acostem al camp tancat, entrem i ens col·loquem al bell mig. Lliga una corda llarga a les regnes i em fa fer voltes. Ell no es belluga, només es va girant de mica en mica seguint-me amb els ulls. Al cap d’uns minuts, arriba l’entrenador i saluda el meu genet. S’acosta i deslliga la corda que ell ha afegit, m’acompanya cap a fora de la tanca, col·loca uns cubs que fan d’escala al costat dret de la meva panxa i l’ajuda a enfilar-se damunt meu. Amb molta dificultat, aconsegueix fer entrar el peu dret dins l’estrep i, quan pot arribar a seure, col·loca l’altre peu dins l’esquerre. Un cop a dalt, s’acomoda, encaixant les seves natges al seient.
L’entrenador agafa les regnes i ens disposem a iniciar la classe. Tornem a entrar dins el camp tancat. Va molt dret sobre la muntura encara que una mica insegur. A poc a poc, va millorant l’equilibri i coordina millor els seus moviments amb els meus. Sembla que va agafant confiança i es va adaptant al meu pas. De mica en mica, es va concentrant i ens comuniquem cada vegada millor. Primer, em fa anar al trot i, després, al cap de molta estona, comencem a galopar. Les instruccions són a càrrec de l’entrenador que va constantment al costat nostre i parlant amb en Jack per tranquil·litzar-lo. Li va recordant tot el que ha de fer, que és el mateix que deu haver fet durant tota la seva vida i sense ajuda de ningú. El contacte amb mi li fa millorar força la seva autoestima. M’agrada que vingui cada dia i que passem el matí junts. Sé que, ara mateix, soc la seva vida. Si un dia no ve, el trobo a faltar. Puc percebre que aquest home ha estat un gran genet. Estira les regnes amb la mesura exacta.
Quan ha passat el temps corresponent, sortim de la tanca. Amb molta cura i amb l’ajuda dels cubs que fan d’escala, en Jack baixa, descansa una mica i anem cap a la quadra seguint l’entrenador, que porta les regnes. En arribar, ell mateix em treu la muntura i els accessoris que m’havia posat abans, torna a posar-me un terròs de sucre dins la boca i em raspalla un altre cop amb molt d’afecte. Ara, abans de desar la cadira al seu lloc, se la torna a acostar a la cara i l’olora durant uns instants mentre somriu. Sento que li parla xiuxiuejant i no entenc què li diu. En acabar, la penja al seu lloc, li fa uns copets i s’acomiada d’ella. Gira cap a mi fent mitja volta amb passes petites i se’m torna a acostar. Llavors, m’acaricia el morro i s’aproxima la pell blanca i arrugada de la cara fins a notar la carícia del meu pèl. Torno a ensumar la seva olor de roure. Fins demà.
