I poder ser aigua…

A fora plou. L’aigua de la pluja ha mullat els vidres que amb tan d’esforç vas netejar fa una setmana. Però t’és igual. T’agrada observar per la finestra del menjador l’aigua que cau sobre l’asfalt tan malbaratat pels cotxes que diàriament passen pel carrer. I plores perquè en aquest asfalt intueixes la força de les arrels d’un arbre que ha estat privat de llibertat i que intenta sobresortir del terra. Per aquells homes, dones i infants que involuntàriament i de manera cruel han deixat el seu camí vital a les carreteres. Per aquells gossos que caminen sense rumb i intenten trobar aixopluc sota nits humides i gèlides. Plores per tot allò que has perdut.

conte aigua

Vesses llàgrimes per totes les persones que avui observen el xàfec, acompanyat de llamps, trons i vent, des d’un portal, arraulides de fred i tapades per una manta que no els arriba als peus desgastats i rugosos. Penses en els paisatges assedegats; en tots els arbusts talats i els animals morts per raons inexplicables. Et ve a la ment tota la sang d’aquelles dones assassinades per la brutalitat del masclisme i el patriarcat. I decideixes que tot el teu afecte hauria de pertànyer a les supervivents, les valentes que dignament i malgrat les adversitats cada dia continuen obrint la porta de casa seva.

Contemples la pluja mentre recordes aquell 11 de març i aquell 17 d’agost, ara ja bastant llunyans, i et maleeixes per no recordar tots els atemptats i famílies i vides esquinçades i trencades per les bombes. Fas el cor fort i envies el teu escalf a tothom que, sota un mocador, intenta tapar la seva malaltia i aquells cabells dèbils caiguts per culpa d’un tractament invasiu. I al mateix temps, amb les mans enlairades i els ulls tancats, abraces la llibertat d’aquells polítics empresonats injustament.

I desvies la mirada fins a topar-te amb la solapa de la teva jaqueta i t’adones que encara no hi ha prou llaços ni prou colors. Que l’arc de Sant Martí mai serà suficient per guarir-te. Que ahir vas sortir al carrer per una causa i que avui et toca sortir-hi per una altra. Que la vida és això: una lluita constant per aconseguir un món millor. Ets conscient que la bondat pren forma de llaços esperançadors i compartits per una gran majoria que, malauradament, és silenciada per una minoria poderosa que ho domina tot, fins i tot, la força de la naturalesa.

Potser és que, en realitat, caldria fer alguna cosa més que enllaçar-nos. O potser és que, en el fons, voldries ser aquesta aigua que cau lliurement del cel, sense demanar permís, en un destí atzarós i que rega les ànimes d’aquells que continuen pensant que un món més just, més plàcid i en pau encara és possible.