“Avui a les 8 del vespre ingressaràs a l’hospital i et provocarem el part” em va dir el ginecòleg de l’hospital. Quina gran decepció vaig tenir, després de preparar-me tant pel part, me’l provocarien químicament… No vaig poder evitar que em caiguessin les llàgrimes allà mateix. Per què no em posava de part? Per què no es decidia a néixer la meva filla? No ho entenia, ho havia provat tot, caminar molt, acupuntura, meditació, ioga, infusions de fulles de gerd, xocolates amb canyella… però res, el coll de l’úter estava igual.
Abans d’anar a l’hospital em vaig fer una banyera i encara amb la sensació de l’aigua al cos vam anar cap a l’hospital. La meva parella, com a persona previsora que és, havia agafat de tot: aigua, suc, Aquarius, un coixí d’espígol, la bossa de la nena… perquè no ens faltés res durant el part ni després, i la veritat és que ho vam fer servir tot! Quin luxe!
La benvinguda va ser horrible, ens la va fer una infermera molt estúpida i antipàtica. Ens va dir que si anàvem de vacances amb tot allò que portàvem!, la molt imbècil! Em va fer passar al box i jo em vaig desmuntar. “En aquell lloc tan fred havia de tenir la meva filla? Amb aquella gent tan poc apàtica? Amb aquella bata aspre i una via clavada al braç?” No m’agradava gens. La ginecòloga, sense quasi ni avisar, em va fer un tacte tan bèstia que em va fer sangrar moltíssim, em van posar les prostaglandines a la vagina per dilatar i van començar les contraccions. Eren cada vegada més fortes.
Quan em van posar el monitor de seguida van pampalluguejar els números de les constants i va sonar l’alarma. Jo estava espantada, a diferència del cor de la meva filla el meu anava a mil. Van venir tres o quatre persones, em van portar a la sala de parts i allà van començar les deu hores d’escoltar com disminuïa el ritme del cor de la nostra nena cada dos per tres. En aquell moment em va venir al cap el pla de part que havia escrit, riure per no plorar: part natural, sense epidural, sense oxitocina, banyera per dilatar, mirall per veure el part… Res, absolutament res va ser com havia desitjat i imaginat.
Quan em van dir que per controlar el pH sanguini li havien d’agafar mostres del cap vàries vegades i que feia mal, vaig preferir que em posessin l’epidural tot i que sabia que a partir de llavors hauria d’estar tombada a la llitera durant tot el part. Internament vaig dir adéu a les diferents posicions per parir que havíem practicat i que afavorien més la sortida del nadó.
La gran sort va ser tenir constantment la meva parella al meu costat, cuidant-me moltíssim i dient-me un munt de paraules tranquil·litzadores, va fer un acompanyament excel·lent. Una bona decisió va ser posar-me els auriculars i escoltar la llista de música que m’havia preparat pel part, em vaig relaxar tant que vaig dilatar molt ràpid. Tothom es va sorprendre.
A les vuit del matí van fer canvi de torn i va arribar una llevadora que encara estava adormida i que no se n’assabentava de res. Ella i la ginecòloga em van obligar a empènyer quan em deien. Jo estava indignada perquè allò era precisament la cosa que a les classes de prepart m’havien dit que no havia de fer. Empeny més fort, em deien. Com volien que empenyés amb la quantitat d’epidural que tenia a les venes, no notava res, per molt que ho intentés no podia dirigir la força cap a la vagina! Era impossible!
El més fort va ser quan, sí o sí, em van posar els fòrceps. No sabeu la impressió que fa veure aquells ferros sortint de la vagina. De cop i volta, la sala estava plena gent, dues ginecòlogues, la llevadora, dues infermeres, un noi de pràctiques i la seva tutora, i jo què sé qui més. Quin espectacle! El naixement de la meva filla, que havia de ser un moment íntim, tranquil, bonic… i jo estava envoltada d’ulls que em miraven i una ginecòloga maldestre tibant tres vegades el cap de la nena.
Quan per fi la van treure, ràpidament me la van posar a sobre i les dues vam esclatar a plorar. Ella i jo ens vam mirar als ulls per uns segons, quin moment tan brutal, és difícil d’explicar amb paraules, sempre el tindré gravat a la retina.
