Les sandàlies

Les sandàlies de goma feia dies que eren a l’aparador. Havien perdut l’esperança que algú se les emportés abans que les tornessin de nou al magatzem. Les pluges anunciaven la tardor, tenien el dies comptats. Tot i estar a les acaballes de l’agost, el dia era assolellat. La Jana passava els quinze dies amb la seva mare, com havien acordat els pares després de la separació. Bronzejada, amb els cabells molt curts, morena, ulls marrons com la mel i els seus tretze anys, feia goig de veure-la.

Quan va entrar a la sabateria, no va passar desapercebuda. Anava darrere d’una dona que lluïa unes sabates negres de taló d’agulla. Les xancletes dels prestatges es miraven de reüll aquells orgullosos talons que ressonaven per tota la botiga. La Jana es va plantar davant les sandàlies i les va assenyalar amb el dit. A les sandàlies, deleroses per calçar aquells peus, se’ls va estovar la goma i es van amorosir al tacte de la seva pretendenta.

–Unes sandàlies! De veritat Jana, vols això? Hauries de portar aquest calçat–, va dir la mare assenyalant unes ballarines roses amb llaç negre. Les sandàlies, en sentir-la, van endurir la goma, ofeses.
–Vols fer el favor de parlar, Jana. Aquesta nena, no parla! Se li ha de treure tot a la força–, va dir la mare amb cara de fàstic, mirant la dependenta.
–Vull aquestes sandàlies–, va contestar la Jana, cansada d’anar vestida com la mare volia. La mare solia anticipar-se a les decisions de la seva filla; per això, la manca d’obediència a la seva proposta la va agafar desprevinguda.
Les sandàlies estaven tan expectants a la resposta de la senyora dels talons d’agulla que la goma s’esforçava a lluir esplendorosa.


Al migdia, la Jana anava a buscar la seva mare a la sortida de la feina per anar a la platja. A les sandàlies, satisfetes de vestir aquells peus innocents, se les veia contentes en trepitjar l’oficina de la seva mare. La Jana, amb el biquini sota el pareo de conjunt triat per la mare, caminava en direcció al seu despatx, quan una mà la va fer entrar d’una estrebada a una habitació mig a les fosques. Algú va tancar la porta, les sandàlies van reconèixer el calçat de pell italianes, fetes a mà, del cap de la seva mare. Les luxoses sabates es van apropar, les sandàlies es
van empetitir davant aquella ostentació de poder.

La Jana, temorosa, evitant fer res mal fet que pogués molestar el cap de la seva mare, no es va moure. Aterrada, va notar com s’apropava fins a contactar amb ella, que una mà pujava per les cuixes i envaïa les seves parts més íntimes. Paralitzada, notava l’alè d’aquell home darrere mentre li deia “tranquil· la, no diguis res, ara t’obriré la porta”. I es va quedar rígida, mentre l’home anava magrejant el seu jove cos. Les sandàlies van notar com s’humitejaven, però qui eren elles per dir res davant d’aquell calçat italià de luxe fet a mà?

Quan la Jana va sortir del despatx, la mare ja no hi era. Va córrer cap a casa, va entrar a la dutxa sense treure’s la roba. Mentre l’aigua regalimava pel seu cos, també regalimaven els seus ulls sense aturador. Va agafar l’ampolla del sabó i se’l va abocar a raig, portava impregnada l’olor que desprenia l’home de les sabates italianes. Les sandàlies es van avergonyir de l’aspecte que tenien amb la sivella descordada i plenes de sabó, les va llençar a l’altra punta de l’habitació. Es va posar els texans, una samarreta, les bambes i va fer una nota: “Mare, ho sento, me’n torno amb el pare, ja ens trucarem”. Va fer una última ullada a l’habitació i, abans de tancar la bossa, hi va afegir les sandàlies.