No hi ha cap llei que pugui contemplar tots els casos humans. Per això hi ha una frase d’un gran savi que diu: “El dissabte està en funció de l’home i no viceversa”. És a dir, la llei sempre ha d’estar en funció de l’Ésser Humà. Aquest savi era conscient que tota llei, que és totalment humana, no pot abraçar el conjunt de la Humanitat ni tot un Poble. D’aquí el criteri o discerniment necessaris per a diferenciar-ho.
Una pandèmia és un fet. D’explicacions científiques, moltíssimes i ben explicades. Ens descriuen el fet, però quina causa hi ha al darrera? Això ja és una altra qüestió. Quin futur ens espera? La ciència no pot respondre-ho tot, però investiga. I trobarà solució fins el proper “virus”.
I com que això passa a la part del món on hi ha tanta riquesa manipulada, ens toca directament, tothom s’hi ha de posar: les elits de tota mena -política, financera, eclesiàstica… -, tothom s’ha mogut. No fóra així, com ens ho demostra la realitat actual, si toqués més aviat l’hemisferi sud: pobles que tenen la riquesa, però no la poden gestionar. En relació a això, cal escoltar comentaris de científics com aquest: “Hi ha fam al món tal volta perquè a l’economia financera, li pot interessar?”. Però aquest “virus famèlic” toca als pobres; a l’hemisferi nord, que és ric, no li toca. I no hi posa remei. Un exemple de tants.
Ara, però, tenim una realitat on tothom es troba immers, es vulgui o no, i -amb ordenances correctes o no- que hem de complir: el coronavirus. És difícil escriure una reflexió vàlida per a tothom. Impossible, de fet. Quan un escriu ho fa des d’un lloc i un temps concrets. I aquestes coordenades marquen la reflexió. Així ens ho indiquen els articles de la premsa seriosa com els whatsapps de persones que estan “a la trinxera”. Són opinions personals, cert, però d’avantguarda, no articles d’opinió, lluny de la realitat a vegades. Ells s’hi juguen la pell i la vida!
Escric des del meu confinament, amb informació des de les tecnologies: televisió, correus electrònics, internet i revistes que rebo. I atenent persones per Skype o per telèfon. Aquest són les meves coordenades. Poso en joc l’empatia o l’empagènia… Però la situació no és la mateix pel que pateix per la família que no pot moure’s de casa i està confinada que on hi ha una persona contagiada, on hi ha hagut una persona que ha mort, on hi ha persones incapacitades o discapacitades… Cada lloc és un món ben diferent. Poden ser tots atesos? Aquí una altra qüestió que a vegades crea un drama o una tragèdia.. o un moment de canvi, d’intercanvis, de creativat davant l’avorriment.
Una altra: aprendre a treballar des de casa. Ens toca a tots i totes de fer-ho. Ens ajuda? Sí i no, però sí que pot fer-nos reflexionar. Com estan els milions d’éssers humans en els campaments de refugiats….o en epidèmies sense control? Una visió general no soluciona res, però ajuda a la reflexió: la sociografia. I, un punt important, cal no quedar-se únicament amb aquest aspecte de dolor, que arriba a vegades a ser inhumà. També hi ha l’altra realitat, ben real també en aquest moment: persones generoses, altruistes, felices en el seu estat.
No és fàcil, en aquests moments, compartir dolor i joia, alegria i tristesa, pau i conflicte, serenor i dolor, plaer i desplaer… totes aquestes dualitats o antinòmies. Però cal afrontar-les, sens dubte, així com també cal esforç, autocontrol, esperança, optimisme, confiança i sobretot estimació cap a un mateix i cap als altres. La realitat humana té tots aquests valors, així com els seus contravalors. Una mirada a la fondària d’un mateix revela, descobreix, aquesta Realitat Última que dona llum, fortalesa, saviesa i seny per poder donar sentit, si es vol, a la vida.
Què fàcil és parlar o escriure, sí. Però és una ajuda a la reflexió, doncs la por i l’angoixa no són bons acompanyants. En canvi, un silenci sincer interior i una actitud confiançal i esperançal obren l’horitzó. Malauradament no tothom la pot fer. Aleshores, cal generar un pensament energètic o ones d’estimació: la Humanitat està interconectada, és una xarxa relacional. Els exemples hi són: quan neix el dia, l’herba del bosc puja i creix sense fer soroll, però si cau un arbre, hi ha un gran soroll, que tapa tota la resta.
La reflexió permet veure com creix l’herba, no contemplar l’arbre que cau únicament.
