Seny i sentit comú

 S’ha dit que pels catalans el «seny» és una paraula màgica. Un «mantra» que  defineix una manera de fer, el «caràcter català» i la «nostra» identitat. Cert que el concepte és present en la cultura catalana des de l’època medieval per parlar de les campanes més grans, que eren anomenades «seny major» i, per extensió, per parlar de l’ordre que s’instaura amb els tocs de campanes: el tempo de la vida en comú (per transmetre informacions dins la comunitat, marcar els temps de la vida quotidiana i de la vida litúrgica,…). Per establir un ordre i delimitar un espai de civilització compartida.

També el «sentit comú» s’usa parlar de la manera de ser dels catalans i de la filosofia catalana. I sovint els conceptes de «seny» i de «sentit comú» es fan sinònims. El «sentit comú» també implica un ordre en comú i hi ha qui ha vist, o ha volgut veure o fer veure, que el «seny» i el «sentit comú» són la mateixa cosa; però el seny implica un ordre en moviment i el sentit comú un ordre quiet. Són formes d’organització i de reconeixement en comú, l’un és consuetud i l’altre tensió. El primer són «valors en comú» i el segon «creació de valors comuns». L’un és substancialista i l’altre existencialista. L’un és apol·lini (o dalinià) i l’altre dionisíac (o picassià).

Seny i política

S’ha vinculat al seny amb la filosofia i amb la política, i des del 1900 és vist com un element de construcció de Catalunya materialitzat en La Renixença i el Noucentisme. L’any 1922, Catalunya Gràfica. Revista Catalana d’Informació Nacional i Estrangera es proposa: «refer la nostra personalitat desdibuixada per unes centúries d’ensopiment […]. Reproduirem els nostres antics monuments que ens demostren la història d’un art que ens fou glòria. Farem conèixer les obres dels artistes actuals, en els quals hi sentim bategar l’emoció de la vida […] I farem conèixer de les altres nacionalitats tot quan pugui ésser-nos de profit.» Per Xènius i J. V. Foix el seny és civilitat, personalitat i afirmació. Amb ell Catalunya construeix una personalitat forta per obrir-se al món. L’eina del catalanisme per rehabilitar la pròpia llengua i tenir veu al món.

El seny és fer brostar nou sentit i nou ordre: qui a partir d’un sentit comú fa aparèixer un sentit propi. A principis de la dècada del 1920 Carles Cardó reflexionà sobre la consciència nacional de Catalunya, les relacions entre Catalunya i l’Estat Espanyol i la projecció internacional de la cultura catalana  per dir que en les discussions entre els «vells» regionalistes (a qui s’atorgava la qualitat del seny) i els nous «nacionalistes» (que volien construir un  nou país i s’acusà d’eixelebrats), els qui tenen seny són els nous (els vells representen el sentit comú a transformar). Els primers són al gent d’ordre i confonen seny amb sentit comú. I cal fugir d’aquest error perquè els catalans som com la música de Beethoven: apassionats i serens. Defensà el «seny musical» dels catalans perquè rere la serenitat de les formes musicals hi ha una passió que els dona vida i les fa evolucionar. El seny, doncs, no és oposat a la rauxa sinó que la rauxa i el sentit comú són elements del seny. I en això s’acosta molt a Eugeni d‘Ors.

Seny i rauxa

Des de l’esquerra, Rodolf Llorens i Àngel Carmona digueren que La Renaixença va triomfar en aconseguir que els ploraners tísics de l’alta cultura i els riallers irreverents de la cultura popular es retrobessin en un mateix objectiu de construcció nacional. Per tant, si volem avançar no podem dividir entre assenyats i arrauxats. La cultura i la política avancen quan ambdós elements hi són presents i es mesclen. I el que permet la mescla és la «voluntat d’ésser», ja que posa en moviment el sentit comú i la rauxa per construir el seny.

Rodolf Llorens i Antoni Rovira i Virgili digueren que si repassem la història som tabalots, tocacampanes i tocats del bolet i atacaven l’assimilació del seny al sentit comú: «El monosíl·lab “seny” (de signum) és per als catalans una paraula cabalística, un abracadabra curt, que ens enlluerna, ofusca i confon. Mentre Gabriel Alomar envestia la “mediocridad cautelosa y tímida que se ha llamado seny”, Eugeni d’Ors pensava que amb la Doctrina del Seny podia fer una filosofia catalana segons l’harmonia i l’ordre i d’un principi de figuració, que resolgués l’oposició entre les dues crítiques kantianes, la de la raó pura i la de la raó pràctica.»

Rodolf Llorens i Gaziel posen l’accent en la «voluntat d’ésser» ja que després d’anys i panys de ser un poble dissortat i amb poca visió política els catalans seguim drets, gràcies a persones com Lluís Companys i Salvador Seguí que, com no eren ni teòrics ni utòpics, lluitaven pel progrés «material» i «espiritual» al mateix temps i cercaven trobar en el seny l’equilibri sempre efímer entre el sentit comú i la rauxa: entre els oposats (com el nacionalisme i l’obrerisme).

Seny i República

L’any 1930 Gaziel reflexionà sobre el «seny polític». Si Cardó en parlà en el context de la batalla entre la Lliga i els joves nacionalistes; Gaziel ho fa després de la Dictadura de Primo de Rivera, quan treuen el cap diferents tipus de catalanisme, i diu que el seny consisteix a veure la pluralitat com un valor positiu. El seny ha de servir per treballar en dues direccions complementàries: «Catalunya endins» i «Catalunya enfora.» El «seny polític» és saber trobar l’harmonia entre els hereus de la Mancomunitat de Catalunya i en saber que ja no hi ha ni hi pot haver un «catalanisme» sinó «catalanismes». Que cal aprendre a harmonitzar la pluralitat, la teoria i la praxi;, l’acció  i la reflexió, l’ideal i el material. 

L’any 1932 ERC se sent hereva del seny i diu que Francesc Macià ha demostrat la possibilitat de construir la nació en proclamar la República Catalana. Manel Galés diu: «Sumem l’Estatut i anem a implantar-lo perquè en l’Esquerra ha encarnat l’esperit nacional, que construeix i governa amb tanta gosadia com seny.» Els d’ERC consideren que han aconseguit, en paraules de Puig i Ferrater: modernitzar i construït. A Catalunya, però, la visió del «seny» com a prudència i com sentit comú mai no mor. I aquesta es va infiltrar en la Transició cap a la monarquia parlamentària. Els catalans havien de fer-hi el paper del «poble amb seny»: del pacte i de la prudència lligats als interessos de les elits dirigents i mercantils. Santiago Udina Martorell i Julián Marías promogueren aquesta visió. Per això Josep Mª Corredor va dir que no s’havia sabut harmonitzar políticament la utopia i la realitat. Que no s’havia posat en joc el seny.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.