Em llevo a les sis del matí per dutxar-me i prendre un cafè mentre faig quatre clics a l’Instagram. Entro a les nou a la feina, però abans he preparat la motxilla de la meva filla, el seu esmorzar, la roba i he mirat què havia de portar avui a l’escola. Segur que em descuido alguna cosa: una pila per a la setmana verda, un got de iogurt buit o una capsa d’ous de cartó que han demanat per a aquesta setmana. I penso: “No em puc oblidar de res perquè, si no, ja la veig patint a la cua de la classe perquè no porta el que havia de portar”.
La deixo a la porta de l’escola amoïnada per si me n’he anat massa de pressa, però no puc arribar tard a la feina: hi ha una reunió que porto jo i només faltaria que no hi fos a l’hora. M’estreny el botó dels pantalons i penso: “És clar, sempre mires els exercicis de paret i no en fas mai, això no pot ser!”. Dissimulo els pantalons amb l’americana dues talles més grosses, perquè està de moda ara.
A dos quarts de cinc de la tarda, truco a una mare de l’escola: no arribo a buscar la meva filla, perquè havia d’acabar un informe. Gràcies a Déu me la deixa a l’extraescolar d’anglès i arribo a buscar-la més tard. “Mala mare!”, penso. I a les set del vespre derrapo a la porta de l’acadèmia d’anglès i surt l’Anna somrient. Com pot ser que em miri amb aquesta carona? Em sento malament! M’ho perdona tot! Arribem a casa i, mentre parla de no sé què de les nenes al pati, ja he fet el sopar que vaig deixar mig preparat diumenge! Me’n menjo dos plats, tinc molta gana!
Deu de la nit. Quan la nena dorm, torno a sentir el botó dels pantalons que m’estreny! “Has de fer alguna cosa amb el tema. Demà fas Pilates de paret abans que es desperti l’Anna i comences el dia amb això fet.” Em quedo fregida al sofà, afrontant un nou dia amb la dona que habita uns pantalons de moda petits, que entregarà el millor informe del món i que fingeix gaudir de les coses comunes de la vida fent quatre clics a l’Instagram.
…
L’ésser humà porta intrínsecament un esperit competitiu que l’ha fet sobreviure com a espècie. La competitivitat ben entesa és una força molt poderosa que ens ajuda a mantenir bons nivells de motivació, a esforçar-nos per millorar i a superar les fites que ens proposem. Això reverteix clarament en el nostre autoconcepte, autoestima i autoconfiança; ens dona força per millorar les nostres habilitats i talents, per ser creatius, innovar en diferents àmbits i per desenvolupar capacitats de resistència a l’estrès i de superació d’adversitats.
Com a concepte és una meravella; ara bé, quan la competitivitat com a valor a la societat occidental cala en les persones i els sistemes familiars en el que diem “la cultura de l’èxit”, segurament obtindrem patiment. La societat sovint glorifica les persones “súpers”: la “supermare”, el “supertreballador”, la “superesportista”, el “supermatrimoni”, etc. I a més amb l’afegit que, dins del súper, no hi entra només l’èxit com la consecució d’una fita, sinó que el concepte en l’àmbit personal ha agafat una dimensió superlativa perquè engloba bellesa, alimentació, educació, cos, ment, intel·ligència, relacions interpersonals, benestar general i espiritualitat.
El missatge que hi ha al darrere és: “Has d’arribar al cim de tot això”. I cada dia t’ofereixen models i màsters amb consells perquè ho assoleixis sense esforç, amb poc temps i amb resultats visibles de cara a la galeria. D’això se’n diu “sobreviure per estar al mercat competitiu”, perquè la teva autoestima no caigui, no et sentis mala mare, no pensis que has fracassat a la feina i no et diguis que no vals per a res en aquest món.
Això té un risc molt elevat per a l’ésser humà dins del sistema social, perquè cada cop hem de ser millors en més àmbits, en menys temps i sobretot ha de ser visible per a la resta. La traducció és ansietat, estrès, baixa tolerància a la frustració, autoestima pobra i patiment psicològic. En definitiva, tot el contrari del que un bon nivell de competitivitat ens pot oferir per viure bé amb nosaltres mateixos i en societat.
Però com podem mantenir un nivell òptim de competitivitat per no ser esclaus de la cerca de l’èxit? El cas és que no podem fer realitat tots els models de perfecció que ens ofereixen les xarxes socials. Si això envaeix el nostre dia a dia, tindrem la temptació de fer les millors rutines de bellesa de pell, maquillatge, exercici físic, receptes de cuina, elecció d’aliments, suplements, restaurants, jardins, pastissos i viatges. Tot això no cap al dia a dia d’una persona comuna que treballa, té família i amics.
Hem de saber triar, prioritzar, establir metes clares i assolibles, però és molt important que les passem totes pel sedàs per saber si són necessàries per tenir equilibri vital o bé són un artefacte més de pressió que no està connectat amb la satisfacció personal.
És molt important mantenir sana la xarxa d’amics i família amb qui compartim el dia a dia i creem la cultura de suport, motivació mútua i la corresponsabilitat de moltes petites fites diàries. Això vol dir que no ho podem assumir tot: cal posar límits i repartir el pastís. De vegades, per tal que alguna cosa sigui perfecta, que surti igual que la de la foto, deixem de compartir les responsabilitats amb el nostre entorn perquè la imatge de la recepta, del pastís i del jardí la tenim nosaltres i volem el resultat tal qual l’hem vist.
És millor viure els moments d’ara, tenir la ment i el cos en l’ara, no en el passat (“vaig fer”), ni en el futur (“he de fer”). “Fer” no és “ser” i el dia a dia no s’omple només amb el que fem, sinó que hem de connectar una mica amb el que som, no amb qui som. Cal prioritzar el que és realment important per a nosaltres, no cal que demostris res a ningú. Si no és així, és molt fàcil perdre el sentit de les coses i de nosaltres mateixos. També cal dedicar uns moments de tant en tant a pensar en el balanç general i l’autoavaluació dels nivells de rendiment i els nivells de benestar i satisfacció per fer els ajustaments que calguin, ordenar les prioritats i tornar a revalorar el que és necessari, imprescindible i desitjable i, si es pot, acceptar les decisions que prenem en el moment que ho fem. Tota decisió comporta un guany i una pèrdua, però també es fan en un context determinat que ha condicionat aquesta decisió i val la pena no jutjar-ho. És millor acceptar i aprendre de l’experiència.
…
Em llevo a les set del matí per dutxar-me i prendre un cafè mentre miro els gats com s’empolainen. Desperto l’Anna i, mentre faig l’esmorzar, ella es vesteix, prepara la motxilla i mira què ha de portar avui. Quan s’asseu, em pregunta si pot agafar un cartó de llet buit per a l’escola perquè estan preparant un detall d’una disfressa.
La deixo a la porta de l’escola amb una abraçada que m’emporto i encara em dura quan entro a un quart de deu a la feina. M’adono que m’estrenyen els pantalons i penso que és la darrera vegada que me’ls poso!
A dos quarts de cinc de la tarda, veig que l’informe no està llest: li falten dues hores de feina per revisar-lo bé, i mira que hi he dedicat esforços tot el dia. Escric un correu al coordinador per dir-li que, a tot tardar, demà a les onze del matí el tindrà a la bústia.
Passo a buscar l’Anna i anem a berenar i a preparar la bossa de la piscina. A les sis nedem una estona a la piscina del poliesportiu del costat de casa; ens encanta i sortim amb una gana que ens menjaríem un bou.
Quan arribem a casa, mentre faig una truita a la francesa de dos ous amb pa amb tomàquet, l’Anna estén la roba mullada de la piscina. S’asseu a la cuina amb mi i m’explica que avui s’ha empipat amb un nen de sisè que l’ha molestat.
A les deu de la nit la nena ja dorm, em quedo fregida al seu costat perquè m’ha llegit un conte i em desperto desconcertada. La miro dormint, apago el llum i decideixo llegir jo una mica més al meu llit la novel·la de cada nit i penso: “Demà és divendres, quan torni de la feina, pensarem en els plans del cap de setmana”.
Carolina Palma és directora del Grau en Psicologia de la Universitat Blanquerna-URL. Experta en Psicologia i Ciències de l’Educació i de l’Esport.
