Cada dia són més els amics del meu voltant que enmig d’una conversa deixen anar “Qui diries que m’he trobat al Tinder aquesta setmana?”, o “fa dues setmanes que no faig cap puto match”. Ho diuen sense contextualitzar gens, donant per fet que ja està acceptat socialment baixar-se Tinder.
Fa just un any, eren pocs els qui s’atrevien a normalitzar-ho. Els més joves consideraven que el Tinder només l’utilitzava gent poc hàbil a l’hora de lligar a les festes o esdeveniments socials. Ara però, les circumstàncies han canviat. I ha coincidit amb l’auge de la tecnologia i de l’estètica.
Dit en altres paraules, el que passa és que, cada vegada més, tendim a digitalitzar i mercantilitzar qualsevol procés quotidià que considerem costós, per fer-lo més eficient, haver-nos de moure menys, pensar menys, i experimentar menys emocions negatives. Si bé és cert que, amb qüestions burocràtiques, de transport, de seguretat i de medicina, el progrés tecnològic ha sigut decisiu, també es pot afirmar que digitalitzar experiències tan transcendentals com l’amistat, l’amor i el sexe, pot sortir molt més car del que es creu, tant per al benestar individual com col·lectiu. D’acord amb neurocientífics com l’argentí Facundo Manes, l’excés de pantalla i de xarxes socials (digitals) va en contra de la nostra condició humana, ja que ens indueix a estats d’ànim de tristor, de solitud i d’enveja. Més enllà de l’evidència científica, també pot ser perjudicial per la pròpia ètica de les nostres accions.
És cert que en un moment puntual com la pandèmia, baixar-se el Tinder pot ser molt útil per aconseguir una cita que a través de l’apropament físic hagués sigut impossible. Però són moments excepcionals i transitoris. El que queda clar, doncs, és que el Tinder i les aplicacions per l’estil, trenquen amb les dinàmiques essencials de les relacions humanes cara a cara i contribueixen al deteriorament d’habilitats socials, d’atreviment i satisfacció en el propi atractiu de cadascú, ja que cada cop les practiquem menys i utilitzem més intermediaris. És a dir, més màscares. És important recordar que segons la neurociència, el nostre cervell està dissenyat des de fa milers d’anys per experimentar un enorme benestar i mantenir-se sa davant la trobada cara a cara amb un o més individus, en la qual hi hagi contacte visual, verbal i corporal. Cal tenir en compte que, evitant l’apropament físic inicial, també es perd la gratitud de regalar una experiència única i irrepetible a la persona que es vol seduir, que és la de trencar amb l’ordre lògic i previsible de les convencions socials i de la quotidianitat. Poca gent, fora dels àmbits d’oci nocturn o d’esbarjo, espera que se’ls apropi algú per mostrar el seu interès sexual o romàntic.
A més, en la socialització (física) també hi impera l’economia conductual, i per tant, tot i que la majoria de vegades ens estiguem divertint i tothom hi surti guanyant, també hi ha vegades que competim, o que fem una proposta que pot ser rebutjada. Molts cops, aquest rebuig o aquesta acceptació condicionen el nostre estat emocional i poden acabar modificant la nostra autoestima. Per tant, tota persona que amb el pas del temps vagi millorant les seves habilitats en aquesta àrea, dominarà cada cop més la gestió de la incertesa, la paciència, el respecte a un mateix, l’ambigüitat i l’atreviment.
S’hi afegeix també una qüestió de cost d’oportunitat, pel següent motiu: a Tinder, són tantes les persones que amb tan poca informació ens poden agradar de forma potencial, que és difícil fer una tria selectiva. És a dir, com que només es disposa de poques fotografies i una breu descripció d’aquella persona, i, com a molt, accés al seu Instagram, la incertesa és molt gran. Però alhora, és tan barat i tan poc costós fer un “match” i, si s’ és correspost, és tan simple començar a xatejar, que un es diu a si a mateix,”no hi perdo res”. Mostrar el nostre interès sexual sense arriscar-nos socialment mai havia sigut tan fàcil. A més, ens convertim en productes d’un catalèg, ja que se’ns valora per característiques permanents i no per allò que podem oferir en el moment present, que és el que sol marcar la diferència.
Un cop fet el “match”, (dos usuaris de Tinder es mostren interès recíproc fent un clic) la gent sol invertir dies i dies a parlar per tal de conèixer-se mútuament. Fins que es proposa un dia de cita, quan es considera que l’altre qui parla a l’altra banda de la pantalla ja no és un desconegut. Un cop ens trobem a la cita, tant si ens agrada l’altre com si no, ens pesarà tot el temps invertit prèviament mitjançant la pantalla. Serà fàcil doncs que la lògica economicista ens condicioni a l’hora de decidir com s’ha de desenvolupar la cita.
D’ aquesta manera, trobar una persona amb qui mantenir vincles sexuals i/o afectius, que al cap i a la fi, genera en nosaltres records singulars i normalment intensos, es pot acabar convertint en una activitat més semblant a comprar i vendre coses per Wallapop, que no pas a desenvolupar-nos com a éssers humans. Sobretot a l’hora de comunicar-nos eficaçment i de forma genuïna, arriscar-nos socialment, transmetre emocions i saber donar i rebre plaer.
Xavi Baulas és jurista i periodista. Actualment és locutor i redactor a Ràdio Arenys.
