L’ONU calcula que aquest 2020 el nivell d’urbanització a Europa arribarà al 75 per cent i el 2050 serà del 84 per cent. Aquest, però, és un problema global. Si en el 1900 només un 13 per cent de la població mundial vivia en ciutats, de cara al 2050 es preveu que els urbanites siguin el 66 per cent de la població del planeta, segons la London School of Economics (LSE). Parlem d’un procés accelerat. Entre el 2010 i el 2015 el món va guanyar anualment 77 milions d’urbanites –més que la població de França–. I això ha passat mentre les ciutats segueixen ocupant només el 0,5 per cent de la superfície del planeta.
Alguns veuen aquesta realitat com un problema, altres com una oportunitat, però una cosa és evident: el futur del món avui ja es decideix a les ciutats i per això són actualment una de les màximes prioritats de l’ONU. És a l’àmbit urbà on actualment es tracen les línies dels principals reptes de la globalització: la nova economia, les migracions, la mobilitat, la gestió dels residus, la contaminació, la salut, la cura de la gent gran, etc.
Degut a aquest cúmul de gent, les ciutats tradicionalment han representat alguns dels valors més valuosos de la persona i de la comunitat, però també les temences més fosques. Les ciutats s’han projectat com a llocs insegurs, lúgubres, insalubres, injustos… I, de fet, ho són. Només una dada: l’esperança de vida a Hong Kong pot variar fins a deu anys segons el barri en el qual un resideixi. Però les ciutats també són llocs vinculats a la llibertat, a la convivència, a l’educació, a la pluralitat, a la participació o a la crítica. Valors que defensem.
No podem veure les ciutats com un escenari aliè a la nostra persona. Així, doncs, la qüestió és: Com construir ciutats més humanes? Com aixecar urbs pensades en base aquests valors i al benestar de tots els ciutadans i no en base l’especulació o la desigualtat? A qui correspon el control de les metròpolis: als financers i promotors immobiliaris o a la gent? L’autor de Ciudades rebeldes, el professor David Harvey, en aquest sentit, és ben explícit: “No podem separar el tipus de ciutat que desitgem de la forma de vida que volem portar ni del tipus de persona que voldríem ser”. Però com fer-ho?
