Fa cinquanta anys que el gran mestre internacional del violoncel, el català Pau Casals, exiliat a Puerto Rico des de la Guerra Civil, va rebre la Medalla de la Pau de l’Organització de les Nacions Unides. Va ser el 24 d’octubre, jornada en què també va participar en el concert del Dia de les Nacions Unides davant l’Assemblea General. Aquell dia, amb l’avançada edat de 95 anys, va improvisar un discurs que van escoltar els representants de l’Assemblea General i van recollir els mitjans de tot el món. “I am a catalan” és més que un discurs; és una al·locució sobre la pau, la història i un país.
Començà agraint el gran honor del premi i continua sincerant-se sobre la seva lluita per la pau des de la seva infantesa. Ho diu un home que encara vivia a l’exili pel manteniment de l’única dictadura europea sorgida dels feixismes. Durant anys havia estat dolgut amb les Nacions Unides pel reconeixement del règim franquista, i es negava a tocar en concerts convidat per institucions o governs que no s’haguessin oposat a Franco.
Va ser un home ferm i digne fins al final en les seves conviccions, però va saber aprofitar les circumstàncies del seu reconeixement, per entrevistar-se amb líders internacionals, com els presidents nord-americans Kennedy i Johnson. Aleshores, Pau Casals va acceptar compondre l’Himne de les Nacions Unides, moment també que va ser escollit per a fer-li entrega del més alt guardó per la pau que ha rebut mai un català. En aquell context, ja amb una edat avançada, però coherent amb els valors de la pau i la concòrdia que sempre l’havien caracteritzat, Casals va continuar el seu discurs parlant no només de pau, sinó també del seu país: “Deixeu-me dir una cosa; jo soc català…”.
Aquella segona part fa una referència històrica molt encertada a tres grans atribucions de la història de Catalunya: va tenir el primer parlament molt abans que Anglaterra (les Corts Catalanes), va donar lloc a l’inici més remot de les Nacions Unides (els Consolats de Mar) i va demostrar en el segle XI l’organització d’iniciatives inèdites per la pau en contextos de violència (les Assemblees de Pau i Treva). Tres grans experiències històriques exposades breument davant les Nacions Unides que li atorgaven el guardó més prestigiós de la institució internacional de la pau mundial.
