Gorbatxov i la fi d’una dictadura

Un dia volia escriure sobre aquesta extraordinària història de la què en Federico Mayor Zaragoza, el català que ha arribat a la més alta responsabilitat dins Nacions Unides (Director General de la UNESCO, 1987-1999), em va parlar fa no gaire, de camí a una entrevista que li fèiem a Barcelona per un projecte d’història del pacifisme. De fet, aquella entranyable conversa de més de tres quarts d’hora, atrapats dins el meu cotxe amb un tràfic dens, fou una extraordinària classe magistral d’Història del segle XX.

Em parlà amb força detall de dos grans líders mundials, que ho van ser perquè es rebel·laren contra les estructures que els van nomenar, que presidien i que varen acabar desmantellant: el líder soviètic Mijail Gorbatxov (Secretari General del PCUS, 1985-1991), i el líder sud-africà Frederik De Klerk (President de Sud-àfrica, 1989-1994). Avui parlarem del primer, però la transformació que protagonitzaren és molt semblant en tots dos, cosa que els va portar a ser valedors de la pau i la reconciliació en els seus propis països, i a guanyar el premi Nobel de la Pau.

La primera coincidència entre Mayor Zaragoza i Gorbatxov es va donar quan el dirigent soviètic el va convocar al Kremlin, per a liderar un col·lectiu d’experts mundials que el pogués assessorar externament per a la renovació de l’URSS. Mayor Zaragoza recorda que ell havia de donar inici a la primera sessió amb un discurs que portava escrit. Quan Gorbatxov es va adonar que el llegia el va interrompre tot demanant-li que el deixés de banda i els parlés a tots del que realment volia dir. Va ser l’inici d’una gran amistat que els portà a molts altres encontres i confidències.

Després de desfeta l’URSS, Gorbatxov va reconèixer a Mayor Zaragoza que per a desactivar la Guerra Freda calia “manegar” els americans, però també “distreure” als soviètics. El líder rus estava convençut que la salvatge cursa armamentista no es podria aturar si no es portava a terme, amb decisió i amb convenciment, des de dins de l’URSS però també des de fora. I així va ser com Gorbatxov va anar donant passes que culminaren amb la fi d’una dictadura, la desaparició d’un imperi i la desactivació d’una guerra mundial.

Va ser un dictador, sens dubte, però que es va posar del costat del poble i no dels estaments de la dictadura. Va aconseguir que ni l’Exèrcit soviètic pogués actuar fins que ja fou massa tard, quedant sense capacitat per a revertir-ho el procés de transformació política. Les relacions bilaterals amb els Estats Units van seguir una mateixa tònica: en diferents converses amb Ronald Reagan, el que va primar va ser una relació personal que va aconseguir superar els lideratges polítics de tots dos. Així, des de les primeres converses, llur complicitat va fer que Reagan s’emportés a Gorbatxov a dialogar a Camp David, per fugir de la pressió mediàtica, política i militar de Washington.

Gorbatxov li confessà a Mayor Zaragoza que Reagan no tenia gaire força per fer front a les tesis del Pentàgon, quant a la disminució de l’armament de les dues potències, i li feia broma dient-li “doncs potser tens menys llibertat per decidir que la que tinc jo…?” Al cap de mesos sí van aconseguir acordar una rebaixada d’un terç de l’armament a banda i banda, però Gorbatxov també ho trobava insuficient, i l’esperonava a millorar l’acord dient-li, en privat, afirmacions com aquesta: “Amic Ronald, què haurem guanyat si en comptes de poder destruir el món 15 vegades, només el podem destruir 10 vegades?”.

Mijail Gorbatxov va ser un dels grans líders mundials del segle XX, i la gran lliçó que ens deixa és clara: tot es possible amb el diàleg si hi ha voluntat política, per més distants que siguin els sectors a conciliar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.