L’exposició ‘Art i cinema. 120 anys d’intercanvis’ del Caixaforum planteja el vincle del cinema amb la resta d’arts visuals. Un recorregut històric per un dels principals entreteniments del segle XX.
Si vaig cursar Batxillerat artístic va ser només perquè volia estudiar cinema. Al final, però, no va poder ser per unes centèssimes. I vaig anar a “patar” a allò que més s’hi assemblava en matèries i assignatures: periodisme. Tot i així el cinema em continua fascinant. Si hagués de dir què és per a mi el cinema, diria que és com poder viure vides d’altres persones i capbussar-te en realitats que no són les teves però com si ho fossin.
Per això no tardo massa en acostar-me a l’exposició Art i cinema: 120 anys d’intercanvis que acull també el Caixaforum. Ja em perdonarà el lector, perquè porto dues propostes seguides ubicades a l’edifici modernista de Josep Puig i Cadafalch de Montjuïc. L’exposició combina pantalles on es projecten curtmetratges famosos o fragments de pel·lícules rellevants en ordre cronològic, alhora que cartells de films i màquines cinematogràfiques.
Agafo un tríptic que intento llegir, però com que hi ha tants estímuls a la sala d’exposicions, em costa fixar l’atenció en la lletra escrita. Mostrar els vincles del cinema amb la resta de les arts i les seves influències és el principal propòsit d’aquesta exposició, que ha estat organitzada a partir d’una selecció d’obres procedents de La Cinémathèque Française, que es complementen amb peces cedides per prestigioses institucions museístiques espanyoles i franceses.
Em queda clar que el cinema també es pot exposar, “per fi podem comparar les pel·lícules a les parets dels museus de la mateixa manera que comparem les obres de les altres disciplines. De ben segur que els fundadors de les filmoteques somiaven de poder lliurar-se a aquest exercici, però en aquella època aquesta operació hauria posat en perill la integritat de les cintes de cel·luloide”, expliquen.
El valor que es pot destacar d’aquesta exposició, a més d’obtenir coneixements sobre la història contemporània a partir del setè art, és l’estètica; perquè a partir dels vídeos, els cartells i els retalls es deriva que hi ha hagut un benefici estètic que la resta d’arts visuals han obtingut del cinema, especialment com a impulsor de les avantguardes.
Mentre observo l’evolució, la ràpida evolució que hi ha hagut des de l’aparició del cinema, és a dir, des que per exemple els espectadors es van sorprendre amb L’arribada d’un tren a la ciutat o van riure amb un Regador regat, ambdues obres dels germans Lumière, fins a les darreres estrenes en cartellera, me n’adono que les pel·lícules ens han mostrat un munt de mons fantàstics increïbles. Aleshores, em pregunto: si hem estat capaços d’arribar fins aquí només en un segle, què passarà d’aquí un altre segle? Segur que no hi seré per veure-ho, però estic segura que el cinema encara pot evolucionar molt. Potser algun un dia, per exemple, ens podrem passejar literalment entre els fotogrames.
