Aquesta doctora en Física i professora del Departament d’Astronomia i Meteorologia de la Universitat de Barcelona, recorda que només l’home té consciència de l’existència, de l’evolució i de la mort.
Què vol dir viure?
Per mi viure vol dir existir. Però no només això, perquè un edifici existeix, una muntanya existeix, i nosaltres, que vivim, fem una cosa més, que és evolucionar. Nosaltres anem canviant amb el temps.
I també tenim un final…
Si agafes la definició de vida que els científics a vegades fem, entenem vida com un organisme que sigui capaç de reproduir-se, adaptar-se a l’ambient i evolucionar. Això a vegades ho dic perquè a mi em diuen, arran de la meva feina, “hi ha vida en altres planetes?”. Llavors els has de preguntar què entenen per vida. Una cosa és buscar-nos a nosaltres mateixos, una altra cosa és buscar altres tipus de vida. Si agafem la definició, ens costarà menys.
“Hi ha tantes i tantes galàxies que estic convençuda que existeix vida en altres llocs de l’univers. Altra cosa és que a quin tipus de vida ens estem referint”
Som prou conscients del valor que té la nostra existència?
Hi ha gent que va passant i ja està i gent que intenta viure més intensament. Són diferents graus de vivència i també depèn del context. Nosaltres ens podem fer aquests plantejaments, però hi ha persones, en segons quins llocs del món, que amb prou feines tenen pa i aigua, no tenen temps de filosofar sobre aquestes coses. Per a elles la prioritat és aconseguir menjar, viure i que no se’ls morin els fills. A vegades ens ho mirem tot des d’un context molt occidental, en l’àmbit econòmic, i una persona que viu al carrer fa el que pot.
Vivim la vida amb plenitud o simplement passem per aquí?
A vegades passem. Tot i que, com deia, depèn de cada persona i del seu context. Posant-nos en el millor dels casos, és a dir, tenint les necessitats bàsiques cobertes, hi ha gent que és més exigent perquè vol viure amb molta plenitud i amb moltes emocions. En canvi, hi ha gent que simplement es conforma a anar vivint i no tenir gaire problemes. Però hi ha gent que ho necessita viure tot amb molta més intensitat, experimentar coses noves a cada moment i estar sempre al cent per cent d’adrenalina. Això va una mica a caràcters.
És una cosa excepcional la vida de la Terra? Va ser una tempesta perfecta?
Jo crec que no. El Sol no és l’única estrella, sinó que n’hi ha moltes. N’hi ha molts milions en una galàxia. Així doncs, encara que sigui molt improbable que es creï vida, són tantes estrelles i tantes galàxies a tot arreu, que seria molt difícil que això no hagués passat en algun altre lloc. Pot ser molt improbable, però estic convençuda que existeix vida en altres llocs.
Així doncs, no som l’única forma de vida de l’univers?
Exacte. Encara que sigui molt improbable, els números són tan grans que segurament en algun altre lloc també hi ha vida. Ara, una altra cosa és en quin grau de desenvolupament està aquesta vida i quina mena de vida és.
Tendim a sobrevalorar en excés la nostra vida i creure que estem al centre de l’univers?
Tendim a sobrevalorar-nos. La vida per mi és quasi com un accident. Nosaltres ens creiem molt importants perquè tenim la consciència de la nostra existència. Probablement, una planta no té consciència que existeix. En canvi, nosaltres sí que tenim aquesta consciència. Consciència de l’existència, de l’evolució i de la mort i li donem un cert aire transcendental. Fins i tot, com que no entenem com s’ha format li hem donat un caire diví i decidim que la nostra existència és perquè Déu ens ha creat. Com que som molt importants i no volem acabar, creiem en una vida més enllà, una vida després de la mort, perquè no volem renunciar a aquesta existència. No volem renunciar al fet que s’acabi realment amb la mort i ens inventem, des del meu punt de vista, un més enllà.
La nostra vida no té tant de valor com creiem?
Darrerament, estem aprenent que els dofins o els pops tenen més consciència del que nosaltres pensàvem fins fa poc temps. Són capaços de sentir dolor… Tenen habilitats, tenen pensament, raonen. Llavors, potser els humans ja no som tan superiors com ens pensem. Potser n’hem d’aprendre més dels animals, que fins ara havíem menyspreat una mica. Ells viuen en un món paral·lel al nostre, tenen consciència i potser pensen que nosaltres som uns individus que només els volem matar. Com interpretaria jo el món amb ulls de pop? El concepte de vida, el concepte d’existència i el concepte de valors serien molt diferents.
La intervenció humana pot afectar la vida o mort del planeta?
Aquí tornem una altra vegada a què defineixes com a vida i com a mort. És com les estrelles. A vegades parlo de la vida de les estrelles que neixen, viuen i moren. Quan moren, deixen un cadàver, però la Terra no té aquesta capacitat de produir energia com les estrelles i, per tant, la Terra en si, doncs no llueix i no mor. Té una temperatura i una radiació, però la Terra seria més com un cos inanimat que té una activitat interna. Tenim terratrèmols, tenim volcans… La Terra va canviant i ho continuarà fent. La Terra continuarà viva. La seva atmosfera ha donat les circumstàncies que han fet que es produeixi la vida a tots els nivells, des de microorganismes fins a nosaltres. Ara tenim capacitat d’influir sobre el medi ambient, cosa que els altres animals sembla que no tenen. Però ho estem tergiversant i, si ho fem, provocarem l’extinció d’espècies d’una forma més ràpida de la que tindria lloc de forma natural. Les espècies apareixen, evolucionen i s’acaben extingint i els humans ens extingirem igualment, però probablement, amb la nostra activitat, ens extingirem abans del que toca. Ara bé, la Terra seguirà.
Tot depèn de quant de temps duri el Sol?
Sí, però podria venir un asteroide o un cometa que ens caigués a sobre i que ho alterés tot. O una cadena de volcans podria entrar en erupció i acabar creant una capa de fum i de cendres i provocar, així, un efecte hivernacle que derivés en un gran canvi climàtic… És a dir, la vida està sotmesa a perills, perills de fora, perills de la mateixa Terra i perills de nosaltres mateixos. La Terra en si, mentre el Sol duri, durarà.
Quina creus que és la clau per tenir una vida plena i significativa?
Ara diré una cosa que no porto a la pràctica. La clau seria poder-la gaudir a cada moment. Que en cada moment puguis triar el que vols fer. El que passa és que, a la pràctica, sempre acabes fent el que corre pressa i no fas les coses que realment t’interessen; fas les coses que van sorgint, les més prioritàries… L’ideal per a mi seria realment poder tenir llibertat total d’elecció, fer el que vols fer en cada moment. Això per a mi seria una vida ben plena.
En sabem o no?
Crec que la majoria de nosaltres, no.
Qui ens en pot ensenyar?
Ho hem d’aprendre nosaltres mateixos. Crec que ens cal aturar-nos, reflexionar, adonar-nos del que no estem fent bé i de mica en mica anar canviant i millorar a poc a poc. És difícil aprendre’n i és difícil que te n’ensenyin perquè cadascú viu la vida d’una forma diferent. És veritat que a vegades hi ha persones que són molt autoexigents. Això fa que, quan jutgem el que estem fent ara o el que hem viscut fins ara, tendim a veure el que hem fet malament, i no el que hem fet bé. Això ens provoca una sensació que no estem vivint prou, quan en realitat sí que hem viscut, hem tingut vivències, hem viatjat, hem fet això i allò. Quan fas aquest repàs veus que has viscut molt, però a vegades tendeixes més a mirar què és el que no has fet o què és el que has fet malament.
Vida i felicitat van de bracet?
La gent autoexigent, com jo, vivim més plenament del que pensem. Alguns vivim més plenament del que pensem i d’altres potser viuen d’una forma molt més buida del que ells pensen.
