Si una persona a Espanya ha reflexionat sobre el sentit de l’exemplaritat ha estat el filòsof Javier Gomá, autor de Tetralogía de la ejemplaridad (Ed. Taurus). El visitem a la Fundació Juan March, institució cultural amb seu al centre de la capital espanyola, de la qual n’exerceix de director des de l’any 2003.
Doctor en Filosofia, posseeix una doble llicenciatura, en Filologia Clàssica (1988) i en Dret (1992). El 1993 va guanyar les oposicions al cos del Consell d’Estat amb el número 1 de la seva promoció. Des de 2003 és director de la Fundació Joan March, amb seu a Madrid. Ha reunit la seva obra filosòfica en dos reculls: ‘Tetralogía de la ejemplaridad’ i ‘Filosofía mundana’. És autor també de ‘Ingenuidad aprendida’ i ‘La imagen de tu vida’. Pel seu primer llibre, ‘Imitación y experiencia’, va obtenir el Premi Nacional de Literatura, modalitat Assaig, de 2004. El 2012 i el 2014 la revista Foreign Policy el va incloure a la llista dels cinquanta intel·lectuals iberoamericans més influents.
Per què el valor de l’exemplaritat és necessari a una societat? És a dir, per què l’home necessita referents a imitar?
L’exemplaritat no és un valor, sinó el valor dels valors i es pot explicar com les conseqüències d’una situació de fet. I la situació de fet inicial és que, ens agradi o no, som responsable del nostre exemple. I, el nostre exemple, positiu o negatiu, sempre produeix un impacte en el nostre cercle d’influència. Des del punt de vista de la moralitat, la vida privada no existeix. A l’àmbit jurídic, si una persona compleix la llei i no perjudica a tercers, pot reivindicar la seva vida privada. Però a l’àmbit de la moralitat sempre estem perjudicant o beneficiant a tercers.
Per tant, l’exemplaritat és bàsica en una societat.
Sí. A més a més, els valors morals, a diferència d’altres valors, sempre s’aprenen a través de l’exemple. Si volem saber que és la decència, l’honestedat o la valentia mai ho aprendrem mitjançant un diccionari, una enciclopèdia o un tractat de filosofia, sinó a través de l’exemple. Això ho experimenten diàriament els pares, els mestres, els educadors, els polítics… Totes les persones que tenen al seu càrrec el comportament d’altres saben que res predica tant com l’exemple. El nostre exemple impacta, positivament o negativament, al nostre cercle d’influència i es converteix en escola d’aprenentatge de decència, rectitud… I d’aquesta consciència en neix un principi –la responsabilitat de l’exemple- i a una màxima– produeix amb el teu exemple un impacte virtuós, social i civilitzat.
Som conscients d’aquesta influència que exercim vers els altres amb els nostre exemple?
En som conscients malgrat els grans principis generals de la filosofia i la cultura moderna han estat miops. L’exemplaritat no pertany a ningú. De fet, a partir que un home i una dona van actuar per primera vegada ja van ser conscients de la importància del seu exemple, perquè les paraules que no estan acompanyes per l’exemple ressonen en el buit. I si hi ha una discrepància entre el discurs i la conducta, sempre preval la conducta. I tots els educadors, tots els pares i tots els que han tingut responsabilitats públiques són conscients de la importància del seu exemple. Poso un cas. Encara que el teu contracte de feina digui que pots sortir a les cinc, si tots els teus companys surten a les set, el precedent marcarà el teu comportament i t’obligarà a respondre pels teus actes. El bon exemple genera mala consciència i el mal exemple genera bona consciència.
Sembla que hauria de ser al revés…
Doncs, no. El mal exemple genera bona consciència perquè t’afirmes: “Jo podria actuar com aquesta persona, però no ho faig”. I això ens tranquil·litza. Però, el bon exemple genera mala consciència, perquè ens obre un judici: “Jo em podria comportar igual que aquesta persona, virtuosa, propera i real, però, per què no ho faig?”. Per tant, tot exemple positiu ens genera una inquietud, ens torba, ens obliga a justificar-nos. I aquesta experiència la vivim cada dia i des de l’origen de la història. Tots sabem que, en aquest sentit, un germà, un ciutadà o un veí que es comportà bé genera problemes, mentre que un que es comporta malament tranquil·litza la nostra consciència. Per tant, podem dir que la consciència de l’exemplaritat i la responsabilitat de l’exemple és universal.
Per què creu, com deia abans, que la cultura moderna ha estat “miop” respecte l’exemplaritat?
Avui, a l’arrel de la modernitat hi ha un valor que s’ha convertit en absolut: l’autonomia. Avui, ser ciutadà és ser un ésser autònom, autolegislatiu. I, si portem aquest valor a l’extrem, un ser autònom és un ser que no imita, que només actua segons els seus propis criteris. Però això no existeix. Imiten els nens i també imiten els adults, en aquest cas, models una mica més refinats i amb fonts més plurals, però igualment influents. L’home imita sempre, la única diferència és si escull bé el model. De fet, el model no cal ni que sigui real, pot ser literari, llegendari, religiós, polític, estètic, etc. Però la nostra consciència moral sempre es construeix a partir de determinats patrons.
Per tant, no és cert que com més lliure sigui l’home, menys importància té el valor de l’exemplaritat en una societat.
No, de cap manera. Ens agradi o no necessitem l’exemplaritat. La llibertat no consisteix en reivindicar una autonomia, és a dir, no en negar el model, perquè això és impossible; sinó en discernir correctament el model a imitar. Per exemple, no podem negar el model matern o patern o altres models familiars, tampoc models de la nostra pròpia experiència o models socials vigents.
En el seu llibre, ‘Ejemplaridad pública’, vostè relaciona el concepte d’exemplaritat amb el de vulgaritat. Un ens ajuda a superar l’altre?
En un moment d’aquest llibre, intento cridar l’atenció del lector sobre la importància de la igualtat; perquè més enllà d’atributs d’extracció social, de creences polítiques, culturals, religioses, de raça, de llengua… tots els homes i dones estem dotats d’una dignitat, i tota la resta és accidental. I davant la profunda veritat , bellesa i justícia de la igualtat només podem moure tots els obstacles que generen desigualtats. Però quan s’uneixen, i al segle XX ho fan per primera vegada, igualtat i llibertat, el primer fruit és una certa vulgaritat. La vulgaritat és una igualtat no refinada. I amb aquest raonament vull impugnar una llarguíssima tradició d’exemplaritat lligada a l’aristocràcia. (…)
Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament al nou iQuiosc.cat.
