L’1 de març, el diputat del PSC Carles Castillo va anar a visitar Oriol Junqueras al centre penitenciari d’Estremera, on el líder d’ERC i vicepresident de la Generalitat cessat hi està empresonat des de fa mig any. La visita, que no va transcendir fins a mitjans d’abril, no suposaria res especial si no fos que Castillo és el primer diputat d’un partit constitucionalista que va a veure algun dels dirigents independentistes que hi ha en presó preventiva.
En saber-se la notícia, Castillo va emmarcar la visita en un tema “purament personal i humà” i va explicar que ho va fer per una qüestió “d’humanitat”. El polític socialista tarragoní coneix Junqueras de conviure-hi al Parlament els últims anys i tots dos mantenen una bona relació malgrat estar a costats oposats de l’hemicicle.
Més jove del que és habitual en un diputat, amb els cabells més llargs del que és habitual en un diputat i amb més barba del que és habitual en un diputat, a Castillo la vocació política li ve gairebé de fàbrica. A l’institut va formar part del Consell Escolar i, a la universitat, va ser membre del Claustre, de la Junta de Govern i del Secretariat d’Estudiants. Ja llicenciat en Dret, va combinar fer de regidor a la seva ciutat natal amb la feina d’advocat. El 2015 va ser escollit diputat al Parlament.
El gest de Castillo amb Junqueras sobta perquè va en direcció contrària de l’actitud que sembla que s’imposa al país –i al món-. El diàleg amb el que pensa diferent és el més enriquidor però també el menys habitual: tots plegats ens trobem molt més còmodes en les nostres respectives bombolles, ja siguin del món dospuntzero com, cada cop més, de l’upuntzero.
En uns temps en què el “Partit dels que no estem segurs de tenir raó” que volia fundar Albert Camus tindria menys militants que mai, buscar el diàleg amb l’adversari polític acaba creant recels a un costat i a l’altre. Com fer de pont entre dues ribes que no sembla que tinguin gaires ganes d’estar unides.
De fet, després de saber-se la visita del diputat socialista a Estremera, un partit independentista –precisament, el de Junqueras- va agrair el gest però, immediatament, no es va estar de recordar que “el PSC continua ancorat en el 155”. D’altra banda, un partit constitucionalista –precisament, el de Castillo- va afanyar-se a recordar que la visita havia estat “a títol personal” i que no ho va fer “ni en representació del PSC ni del PSOE”.
Però, per més incòmode i cansat que sigui, el camí per sortir del laberint en què es troba Catalunya passa perquè cada dia hi hagi més gestos com el de Carles Castillo.
