Carles Boix (Barcelona, 1962) és llicenciat en Dret i en Història i Geografia per la UB i doctor per la Universitat de Harvard, és catedràtic Robert Garrett de Ciència Política i afers públics a la Universitat de Princeton des de 2006 i Investigador Distingit i director de l’Institutions and Political Economy Research Group de la UB des de 2017. La seva recerca se centra en les àrees d’economia política i teoria de la democràcia.
Dídac Queralt (Barcelona, 1981) és doctor en Ciències Polítiques per la New York University (NYU). Després de fer un post-doc a la Fundacion Juan March, del 2015 al 2017 va ser investigador a l’Institut d’Economia Política i Governanca (IPEG) a la UPF. Des del 2017 és professor assistents a la Universitat de Yale (Connecticut). Investiga la formació dels estats en economies avançades i en vies de desenvolupament des del 1800 i fins ara.
Les eleccions nord-americanes del 2020 han generat molt de debat: una campanya dura, resultats frec a frec, un president que no ha volgut acceptar la derrota.. fins a quin punt podem dir que la situació als Estats Units és excepcional?
CARLES BOIX —No sé massa bé perquè esteu preocupats: hi ha hagut eleccions, aquestes eleccions s’han celebrat amb enorme tranquil·litat, sobretot s’han fet molt bé tenint en compte la pandèmia que s’està esdevenint; no hi ha hagut cap incident violent, els candidats estan en el seu dret a portar el recompte als tribunals, si ho consideren convenient, i en aquests moments els diferents tribunals han aturat totes les demandes de l’equip jurídic del president actual… La veritat és que no he entès aquests neguits que em transmeteu des de Catalunya i que en part estan produïts per acadèmics americans que han decidit –jo crec que sense mirar-s’ho bé– que aquí hi hauria un cop d’estat. El professor Queralt té companys d’altres departaments que no són el seu que han arribat a dir que el president Trump cremaria literalment el Congrés com va fer Hitler amb el Reichstag. L’historiador que ho ha afirmat és molt famós, però la seva capacitat de predicció del futur ja no és zero sinó negativa…
DÍDAC QUERALT—Estic d’acord amb el professor Boix en què les institucions han funcionat i han estat més robustes del que molts experts en la matèria pronosticaven. Què és el que ha passat aquí les darreres setmanes? no hem estat ni a prop d’un cop d’estat; tanmateix no crec que estiguem exagerant en la preocupació dels esdeveniments que hem vist, per les conseqüències que vindran. Ara entrarem en una nova legislatura amb una proporció substancial del Partit Republicà convençuda de què li han robat les eleccions i que continuarà en aquesta fase conspiranoica pensant que, bàsicament, Donald Trump ha deixat de ser el president perquè hi ha hagut una coalició entre els demòcrates de tots els Estats Units amb potències exteriors per robar les eleccions. Això no és positiu per a la primera democràcia del món. I qüestionar durant els propers quatre anys el resultat electoral no serà bo ni per a la convivència ni per fer polítiques dins dels Estats Units ni tampoc serà un cop d’efecte respecte els populistes de la resta del món. I en relació a això no sé si ens hem de preocupar, però hem d’estar alerta; el trumpisme no s’ha acabat, queda bastant per davant.
Per tant vostès pensen que es pot parlar d’un moment excepcional en la democràcia nord-americana respecte la polarització? O tot això s’emmarca dins d’una dinàmica ja coneguda? Des de Catalunya i Europa la sensació és que estem en un “punt de no retorn”…
C.B. —Estic totalment d’acord amb el que el professor Queralt ha dit però voldria fer una petita esmena i és que una part dels demòcrates, el 2016, ja van dir que els havien robat les eleccions. I van crear un moviment que es deia “de la resistència”. Era resistir a tots els decrets, a totes les normes, a totes les polítiques que pogués aprovar la presidència republicana. Per tant, dins cada partit hi ha un sector –que en els demòcrates és l’ala més progressista i en els republicans és l’ala més populista– que no són tan diferents respecte les seves idees conspiranoiques i de contestació dels resultats.
Efectivament, la política nord-americana està molt polaritzada, aquesta polarització –quan la mesurem en termes de posicions ideològiques dels representants però també a nivell popular, quan a la gent se’ls demana com avaluen els votants del partit contrari– veiem que està molt arrelada i que hi ha gent que té actituds molt negatives. Una bona part d’aquesta polarització té unes arrels econòmiques i és que els Estats Units, com a resultat de canvis tecnològics, de substitució de treball humà per màquines, robots i noves tecnologies informàtiques, i en part per la globalització, doncs hi ha hagut un creixement de la desigualtat molt important. Per una banda les rendes més altes, el cinc o deu per cent que més diners té, la seva renda ha crescut moltíssim els últims trenta o quaranta anys i, per altra banda, la meitat inferior de la distribució de la població resulta que els seus salaris reals, un cop descomptada la inflació, no han crescut i en alguns casos, en els nivells més baixos, han caigut, en termes reals. Aquest procés és el que, en bona part, està al darrera d’aquesta polarització.
De totes maneres, sí voldria recalcar que aquesta polarització tampoc és tan diferent de la polarització que veiem en molts altres països d’Europa. La Gran Bretanya, amb les classes treballadores que van votar a favor del Brexit i per tant de la sortida de la Unió Europea, irritades pel que consideren un establishment que només es cuida de la City londinenca i que oblida el nord d’Anglaterra. O a França, on pràcticament el quaranta per cent de la població vota Le Pen, la candidata de l’extrema dreta, contra el Macron, que seria l’equivalent a Joe Biden. O a Suècia, on hi ha els Nous Demòcrates, que organitzen manifestacions antiimmigrants. O a Itàlia, on de fet l’esquerra ha desaparegut i el que tens és Mateo Salvini –o els Frattelli d’Italia, que encara són més extremistes– a punt d’assaltar el poder. Per tant: sí, Estats Units pot ser el mirall del món però és un mirall en el qual ens mirem tots i veiem que ens assemblem bastant.
Fins a quin punt, Dídac Queralt, hi ha aquest element excepcional en la política nord-americana, en comparació amb la resta del món? Avala el que diu el professor Boix?
D.Q. —Doncs repetiria les idees del professor Boix accentuant el paper del Lliure Comerç. És cert que moltes de les feines manufactureres que hi havia als Estats Units han desaparegut en els darrers vint o trenta anys com a conseqüència del canvi tecnològic però també per efecte del Lliure Comerç. Les dues coses van de la mà. La crítica al Lliure Comerç porta també un refús generalitzat a la diversitat, a la immigració, a la lluita contra el canvi climàtic… i això són elements que estem veient arreu del món. I per això el meu comentari inicial: el que més em preocupa de les eleccions nord-americanes no és tan la vessant institucional, que veiem que ha resistit, sinó que no hi ha hagut un mandat de repulsa a les polítiques implementades per Trump. És a dir, en qüestió de vots sí que Biden ha guanyat amb un bon marge, però si analitzem els resultats electorals amb vot popular veurem que han estat bastant ajustats en molts estats. I, per tant, ha faltat aquesta crítica a les polítiques de l’Administració Trump, cosa que penso que que hagués afeblit enormement la causa populista al món. I, bàsicament, el que veurem és que altres països que puguin anar en aquesta línia veuran que no és tan arriscada aquesta estratègia i per tant veurem més demostracions de populista en els propers anys a la resta del món però també als Estats Units.
El professor Boix parlava de motius econòmics, d’un augment de la desigualtat, per explicar aquest augment de la polarització política als Estats Units. L’assagista i pensador David Brucks a ‘The Atlantic, feia setmanes enrere una anàlisi de les eleccions des del punt de vista d’una pèrdua de valors com la confiança. Fins a quin punt hi hagut una transformació de valors en el si de la societat nord-americana que ha preparat el terreny a aquesta forta polarització que avui es viu al país?
C.B. —Mira, si parlem de confiança, efectivament hi ha hagut un canvi en els nivells de confiança que els electors tenen respecte els polítics. Nosaltres, per Estats Units, tenim sèries temporals, enquestes, des dels anys seixanta, i en aquestes enquestes, de manera sistemàtica o regular, es demana als votants si consideren que els polítics tenen en compte les seves opinions, com a persones normals i corrents que es passegen pel carrer. I la resposta que als anys cinquanta i seixanta donava quasi el setanta per cent dels enquestats a aquesta pregunta era: “Sí, els polítics, els meus representants, valoren, tenen en compte les opinions de l’home del carrer”. Aquests nivells de confiança eren molt alts i han anat baixant. En aquests moments aquest percentatge està per sota del vint per cent; només un de cada cinc considera que els representants els tenen en compte. Tenim, d’altra banda, enquestes que comencen als anys setanta o als anys vuitanta, en països europeus, i llevat d’alguns països petits com Finlàndia o Holanda, a la majoria dels països també els nivells de confiança ciutadana són baixíssims. S’ha trencat alguna cosa fonamental entre la classe política tradicional i el ciutadà.
Torno a repetir que deu haver-hi diversos elements que expliquen aquest canvi i que un d’ells és el canvi econòmic. Però pot haver-hi altres factors i un altre pot ser la manca de resposta a aquestes inquietuds per part de l’establishment. És significatiu que el candidat del Partit Demòcrata sigui el president més gran de la història dels Estats Units. Joe Biden assumirà la presidència amb 78 anys! Però el del Partit Republicà, Trump, en té 74 anys. I els càrrecs que està nomenant Biden estan al voltant dels setanta i tants, molt de la seva edat. La Casa Blanca sembla el Vaticà, en aquests moments! Això fa difícil que hi hagi noves idees. Per tant, és una gran notícia que hagi guanyat Joe Biden però em preocupa molt que aquesta administració no sigui tornar a repetir les cares dels establishments de sempre. Un exemple: el secretari d’Estat és un senyor que ha estat sempre amb Biden, que va estar a favor de la guerra de l’Iraq i en relació a altres intervencions militars que s’han demostrat autèntiques barbaritats en altres indrets del món. Un altre exemple: la que serà secretària de Defensa té uns vincles estretíssims amb el secretari d’Estat. És problemàtic, penso.
Quina perspectiva en té el professor Queralt: quines són les causes profundes dels canvis que experimenten els Estats Units en els darrers anys?
D.Q. —Respecte els canvis de valors jo voldria ser una mica escèptic, perquè si bé pot ser que efectivament hi hagi hagut un canvi de valors en el si de la societat nord-americana també podria ser que en realitat el que estigui passant ara és que ens estiguem fixant en els valors de persones que abans no consideràvem com a membres del col·lectiu polític, que haguem ampliat el nostre camp de visió. Quan es parla dels anys daurats de la democràcia americana, cal recordar que són uns anys daurats per un col·lectiu molt concret, el dels homes blancs, de mitjana edat.
Hi ha molts factors que expliquen la polarització actual, però un d’ells és que han entrat nous actors en la vida política: la dona ha entrat en força, les minories també i els fills dels immigrants. Això és el que està fent trontollar l’edat daurada de la democràcia americana. Això és el que crea aquesta polarització. Hi ha un col·lectiu que acostumava a monopolitzar i protagonitzar la política als Estats Units que troba que aquest ja no és el seu país… o que aquest país ha canviat. I tot i que encara veiem que, en gran part, aquestes elits tenen un extracte socioeconòmic molt similar al de fa trenta anys, també és cert que ara paren l’atenció a persones a les quals abans no paraven atenció.
Estem en un moment en què, potser, aquestes dues tendències generacionals estan convivint i, possiblement, d’aquí a quinze o vint anys, bàsicament el Partit Demòcrata serà el partit de la diversitat –i això estigui reflectit en les persones que assumeixen els càrrecs polítics, a diferència d’avui– mentre que el Partit Republicà serà el partit de la llavors minoria blanca. I si en aquesta predicció tinc un mínim de raó el que vol dir és que encara veurem més polarització tant a nivell ideològic com identitari com geogràfic, perquè el que veiem és que hi ha una divisió molt forta entre l’àmbit rural –cada vegada més blanc– i l’àmbit urbà –cada vegada més divers. Per tant ens esperen unes dècades bastant animades, des del punt de vista polític.
Finalment, quins valors haurien de prevaldre per tal d’afavorir que la democràcia nord-americana pugui superar aquesta polarització i l’esqueixament entre la classe política i els ciutadans?
C.B. —Una llista de polítiques de futur podria ser aquesta que segueix. Reduir la desigualtat econòmica. Frenar el procés de oligopolització de certs sectors (digitals) per part de grans empreses com Google o Amazon amb una política estricta d’“antitrusts”. Reforçar l’adquisició de noves competències per fer front al canvi tecnològic. Fer un pacte sanitari que permeti acabar d’estendre un sistema sanitari per a tots però sense perdre la provisió competitiva de serveis mèdics. Invertir en educació infantil, sobretot de zero a tres anys, i entre poblacions menys afavorides. A canvi, i per part dels demòcrates, rebaixar la retòrica identitària (de mobilització de “minories” com a tals) que fan servir constantment.
Com ho veu Dídac Queralt? Què caldria fer per restablir la confiança que històricament els nord-americans tenien amb les seves institucions?
D.Q. —L’eslògan “Make America Great Again” –”fer Amèrica gran de nou”, una rèplica del de 2016 amb el qual Trump va decidir presentar-se a les eleccions d’aquest 2020–, és particularment atractiu per persones que han perdut la seva feina en els darrers anys, i evoca a temps millors que es volen recuperar. La classe política, republicana però també demòcrata, ha de fer un exercici de transparència i fer entendre que la gran majoria d’aquestes feines no tornaran mai –amb aranzels o sense–perquè han estat substituïdes per robots, no per la Xina. Aquest exercici de responsabilitat política és necessari per posar fi a un seguit d’expectatives frustrades que han donat impuls a l’agenda populista dels darrers anys. Més enllà d’això què és el que penso? Que un nou contracte social que impulsi l’educació i la sanitat pública i que redueixi els prejudicis racials i la desigualtat és necessari per actualitzar el “somni americà” al món del segle XXI. Jo crec que els trets haurien d’anar per aquí.
