La bellesa de la imperfecció

L’ànima japonesa hi ha un concepte estretament lligat a la seva estètica, filosofia i psicologia. Quan veiem una tassa irregular, amb rugositats i fins i tot esquerdes. En una aquarel·la que mostra la darrera fulla seca d’una branca, a punt de despenjar-se. Fins i tot l’art del haiku, que captura amb tres versos melancòlics un moment fugisser, és en essència Wabi-Sabi.

Aquest terme ha generat nombrosos assajos, com el clàssic modern de Leonard Koren, Wabi-Sabi per a artistes, dissenyadors, poetes i filòsofs. Jo mateix, al 2014, vaig publicar una novel·la que es diu simplement Wabi-Sabi, i que narra una història d’amor al vell Kyoto.

Però, què significa aquesta expressió que s’acostuma a traduir com “la bellesa de la imperfecció”? Potser és millor que ens aturem en cadascun dels termes que la formen. La paraula Wabi va començar a ser utilitzada al segle XIV per part dels monjos zen que es retiraven a viure en solitud a una petita cabana enmig de la natura. El terme expressava l’austeritat i aïllament d’aquesta vida ermitana. El pioner en la divulgació del budisme Zen a Occident, D.T. Suzuki, ho definia d’aquesta manera:

“Wabi és estar satisfet amb una petita cabana, amb dos o tres tatamis, un plat de verdura recol·lectada en els camps del voltant, i potser poder escoltar les gotes de la pluja de primavera colpejant el sostre…”

El segon terme que forma l’expressió, Sabi, tenia originalment un significat més aviat negatiu. Es feia servir per indicar que alguna cosa s’ha marcit o oxidat, allò que ha entrat en decadència. El sentit actual de la paraula, però, estaria més a prop del plaer i serenor que ens procura contemplar alguna cosa vella i imperfecta.

Si parlem de Wabi-Sabi com a una unitat de sentit, ens dona una visió de la realitat i de l’existència inspirada en la natura. Per als japonesos, només allò que és orgànic, allò que s’assembla a la natura, pot ser bell.

De fet, sense saber-ho, Antoni Gaudí va plasmar a les seves obres un esperit totalment Wabi-Sabi. En les seves pròpies paraules: “La línia recta pertany als homes, la corba és de Déu.”

Podem recollir l’essència d’aquest concepte japonès en tres principis que explorarem tot seguit.

1. Res no és perfecte

Contra la fixació occidental per la uniformitat, l’estètica japonesa valora el que és irregular, el caràcter únic de cada cosa. En la ceràmica raku tradicional no existeix la producció en sèrie. Cada bol que es cou en el petit forn és únic. Els esmalts amb els quals s’ha pintat la peça es converteixen en metall i, en baixar la temperatura de cop amb aigua, s’obtenen textures i nacrats imprevistos.

De vegades, degut als canvis de temperatura la peça s’esquerda o fins i tot es parteix. Un artesà perfeccionista ho llençaria a les escombraries i començaria de bell nou. L’artista amb una visió Wabi-Sabi, en canvi, veu en aquest accident un augment del valor de la peça. Soldarà les parts trencades amb la tècnica del kintsugi, que fa servir pasta d’or. Amb això les cicatrius no només no es dissimulen, sinó que queden obertament a la vista, mostrant la història de l’objecte.

Aquesta tècnica té profundes implicacions existencials. També a la nostra vida, si enlloc d’amagar els traumes i accidents, els integrem com a part valuosa de nosaltres mateixos, de la nostra història, estarem honorant la nostra experiència i resiliència, que és l’art de navegar enmig de l’adversitat.

Assumir que no som perfectes ens aporta la humilitat necessària per progressar i empatia per acceptar les imperfeccions dels altres.

2. Res no està acabat

A la natura es dona un procés constant de néixer, créixer, morir i recomençar de nou. No hi ha un principi ni un final. Tot es mou constantment i, per tant, res no està mai acabat.

Des d’un punt de vista humà, això és una excel·lent notícia perquè significa que el nostre procés de millora no té sostre. Diuen que el mateix Buda al final de la seva vida va declarar: “Sempre estic començant”.

En les arts tradicionals japoneses, aquesta incompletitud dinàmica s’il·lustra amb el cercle Ensō.

Fa més de vint anys, vaig assistir a un curs de cal·ligrafia japonesa en un taller del Born. El mestre va repartir paper washi i un pinzell per a cadascú. Un cop vam haver estovat la tinta de la pastilla, ens va convidar a fer un cercle sense intenció de tancar-lo. “No heu de traçar l’Ensō amb la mà. Ni tan sols amb el braç”, ens va aconsellar. “Impliqueu tot el cos en la creació del cercle”.

Els alumnes ens vam inclinar sobre el washi, acompanyant amb tot el cos el traç gruixut i irregular únic, per tant del cercle sense tancar. L’Ensō ens recorda que la vida és un permanent work in progress, com diuen els anglosaxons. Mentre tinguem els peus sobre la terra, tot està per fer.

3. Res no és per a sempre

El tercer principi del Wabi-Sabi apunta al caràcter efímer de tot el que existeix, a la fragilitat de la vida. Trobem la bellesa del que és impermanent en l’escriptor de haikus, que retrata un moment sublim que no tornarà, i en la mateixa cerimònia del te, coneguda en japonès com chanoyu.

Si entres en una casa de te tradicional, és molt possible que en un racó trobis penjat un plafó de fusta amb la inscripció: Ichigo-ichie. Literalment, significa “una vegada–una oportunitat”, però el seu sentit profund és: “el que estem vivint ara i aquí no es repetirà mai més”.
L’expressió va ser introduïda al segle XVI pel mestre de té Yamanoue Soji, que va deixar escrit en el seu protocol per a l’art del te: “Tracta al teu convidat com si aquesta trobada es produís un sol cop a la vida”.

I certament és així. Res torna a passar dues vegades de la mateixa manera, com deien els filòsofs grecs, i això és el que dóna valor al moment.
També la vida és una ocasió única, ja que, més enllà de quines siguin les nostres creences, ningú pot estar segur que tindrà una segona oportunitat de fer-ho millor.

Per combatre les teories conspiranoiques sobre el coronavirus, que tant poden implicar polítics, empresaris o un atac extraterrestre, el mestre advaita Jeff Foster deia en el seu article No hi ha conspiració que l’únic segur és que “Moriràs. Alguna cosa et matarà. Malaltia, un accident. Un virus, un càncer, un atac cardíac inesperat. Alguna cosa que mai hauries pogut predir (…) Aquí està la veritat més radical, impactant i, en última instància, alliberadora de totes, si la pots manegar: no hi ha conspiració.”

Assumir que l’existència és provisional i que pot acabar en qualsevol moment ens atemoreix d’entrada, però aquesta certesa ens pot alliberar de totes les il·lusions per viure amb màxima intensitat i sentit.

Al final de la seva vida, Hermann Hesse plasmava aquesta bellesa del Wabi-Sabi amb un poema dedicat a una branca seca que es resisteix a caure.

Abatuda branca estellada,
que penja un any rere l’altre,
secament escruix la seva cançó al vent
sense escorça, sense fulles,
gastada, esgrogueïda per a una llarga vida,
per a una llarga mort, esgotada.
Dur i tenaç sona el seu cant,
sona obstinat, sona secretament espantat,
encara un estiu,
encara un hivern més.

Francesc Miralles és escriptor i ha publicat diversos llibres sol (Amor en minúscula, Wabi-sabi ) i conjuntament amb Àlex Rovira (La última respuesta, El Laberint de la felicitat) i amb Héctor García (Ikigai).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.