L’Església Catòlica tampoc ha quedat al marge del debat sobre la post-veritat i les fake news. El papa Francesc, en el missatge que va pronunciar a la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials, va alertar en el sentit que “ningú pot eximir-se de la responsabilitat de fer front a aquestes falsedats” i va recordar que “el millor antídot contra les falsedats no són les estratègies, sinó les persones”. I amb la intenció de trobar una visió diferent a la que puguin tenir els professionals de la comunicació respecte la veritat i la mentida, anem a l’Ateneu Universitari Sant Pacià (AUSP), al carrer Diputació de Barcelona, a parlar amb Armand Puig, teòleg, degà-president de la Facultat de Teologia de Catalunya i autor de La veritat i la mentida.
Vostè va coordinar un llibre, de matriu bíblica, que es titula La veritat i la mentida (PAMSA, 2010). Comencem, si li sembla, per la pregunta de la portada del llibre: què és la veritat?
La veritat és la qualitat primera de l’ésser. De manera que qualsevol realitat necessita, per a ser considerada com a tal, una qualificació de veritable. La veritat se sosté damunt d’alguna cosa que és real. A més, també es presenta com allò que vol ser autèntic, sincer. I, finalment, que vol ser comunicador.
Tres pilars: real, autèntic i comunicador.
Comencem pel primer. Real perquè un sempre necessita tenir una llum que il·lumina, però aquesta llum no pot ser fictícia, ha de correspondre a la seva mateixa naturalesa. Per exemple, aquí tenim un llibre. Podria ser qualsevol altra cosa. Aquest llibre ja desprèn una realitat, perquè és veraç. I, en conseqüència, només la seva presència ens aboca a altres referents. Referents que s’ampliaran posteriorment quan sapiguem el seu títol, el seu contingut, etc. Per tant, veritat és allò que és manifestació.
La veritat és sempre un terme subjectiu?
En la mesura que tu et fas càrrec d’allò, sí. Com ja va dir Kant, qualsevol percepció passa pel subjecte. Ara bé: el subjecte, pel motiu que sigui, no sempre té les antenes ben posades. Un llibre, per la majoria de gent, és captat com un objecte de culte, però també pot servir per fer mal. Per tant, en aquest sentit, la percepció que té el subjecte hauria de ser per força el més universal possible. Aquest és un dels principals problemes de la veritat, la relació entre objectiu i subjectiu.
Però qui decideix quina percepció de la realitat és la bona?
De fet, podem compartir la realitat perquè en el fons l’analitzem de forma semblant; sinó seria impossible. Si tu veiessis la cadira on jo ara estic assegut com un instrument de tortura estaries horroritzada, però és evident que compartim la visió d’aquesta cadira com un instrument de repòs.
Per tant, existeixen diverses veritats respecte una mateixa realitat…
La veritat existeix en la mesura que és epifania i en la mesura que és comprensió d’aquesta realitat, en la qual hi podem coincidir tots, però alguns poden no coincidir-hi per les raons que siguin. En aquest punt parlo de les veritats comunes.
En la definició de veritat també ha parlat –segon pilar–, d’autenticitat, de sinceritat.
Sí. La sinceritat es produeix quan la persona es presenta veritablement, com allò que realment és. Jo ara, en aquesta entrevista, podria fer veure que sóc ateu. Això seria una mancança greu a la veritat de mi mateix; no seria sincer. No hi hauria adequació entre la meva forma de ser i la forma com jo em manifesto. I això èticament és bàsic.
Si partim del principi que podem manifestar-nos tranquil·lament tal com no som, entrem en un món d’ambigüitat total. I aquest és el gran problema de la societat actual. Sí?
Sens dubte. El problema d’avui no és tan la mentida, sinó l’ambigüitat. Vivim en la teoria de: “Això és així, però no és així”. La física quàntica diu: “A és A i no és A”. Per tant, en la física de la darrera generació, la realitat ja té mirades que aparentment són contradictòries, alternatives. Però quan la persona s’ha de manifestar a si mateixa, jo, que sóc subjecte (per mi) i objecte (per tu) alhora, l’objecte A no es pot manifestar també com a B. Per exemple, en quants anuncis les persones que hi apareixen no saps si són homes o dones? Es busca expressament que no hi hagi una definició clara.
L’ambigüitat, la navegació per la zona dels grisos, és més perillosa que la mentida?
Sí, aquest joc ens pot portar a conseqüències greus perquè el pacte que en principi hem fets tots, els uns vers els altres, és que serem sincers. Aquest és un pacte que pertany a la nissaga humana. En el capítol 3 del Gènesis ja assistim a una cerimònia de l’ambigüitat. En aquest fragment la serp diu: “Déu sap que, si un dia en mengeu (es refereix al fruit de l’arbre), se us obriran els ulls i sereu com déus: coneixereu el Bé i el Mal”. La serp, però, no explica la resta de conseqüències. Un altre exemple. Durant la guerra d’Iraq vam veure bombardejos. Les imatges no eren falsificades, però eren ambigües. Ens van projectar una escenificació de la guerra –pantalles negres i coets verds–, però no la guerra que es vivia als carrers de Bagdad. En resum, l’ambigüitat és la gran manifestació de la crisi de la veritat en el món d’avui.
La veritat existeix en la mesura que és epifania i en la mesura que és comprensió d’aquesta realitat, en la qual hi podem coincidir tots, encara que alguns puguin no fer-ho per les raons que siguin
El pacte comú és la sinceritat, però estem en un moment de crisi de confiança. S’imposa la tendència a pensar que els altres generalment menteixen?
Avui en dia hi ha trenta mil formes de ser ambigus, una forma de no dir la veritat, però encara anem pel carrer amb la confiança que la majoria de la gent no ens farà mal. Els moments més dramàtics de la història s’han produït quan no hi ha hagut la seguretat que l’altre em reconeixeria com a persona. Per això –Gènesis capítol 4– Déu decideix protegir Caïm, un assassí confés i convicte.
Encara queda un tercer nivell de la veritat per comentar: la comunicació.
En aquest aspecte la pregunta és: en el moment de la comunicació, estic intentant mostrar allò que és o allò que vull que sigui? Nosaltres avui depenem de les càmeres i de la lectura de la realitat que ens volen donar. I ara em diràs: sempre ha estat així! D’acord, qualsevol text és una lectura de la realitat, però en el text manes tu i en la imatge manes molt menys.
Per tant, estaria d’acord en què la paraula fake news és nova, però no pas el fenomen?
Exacte! Una persona pot ser molt més crítica llegint un llibre que mirant unes imatges. Les imatges provoquen fascinació i treuen capacitat de pensament a l’observador. La imatge deixa el cervell en standby.
Les propostes de veritats absolutes, desarrelades de la història, del diàleg i de la comprensió, només ens ha portat males experiències perquè d’aquí a la imposició només hi ha un pas. Però, la veritat existeix
Estem al segle de la imatge. Això vol dir que perdem capacitat crítica?
Sens dubte. I sense capacitat crítica no hi ha discerniment entre veritat i mentida. Un terreny realment perillós, perquè la veritat i la mentida són objectives, però han de passar sempre pel subjecte. Insisteixo. Un llibre té una naturalesa, va ser creat per ser llegit, però el subjecte també pot usar-lo per coses no afins a la seva naturalesa: per fer foc, per ferir una persona, per falcar una taula coixa, etc. Hi ha un joc constant entre objecte i subjecte.
Hem definit la veritat, però respecte el subjecte… com ha de ser la veritat?
Respecte el subjecte receptor, la veritat ha de ser compresa i viscuda. I en aquest punt, per exemple, trobem la gran aportació de Ramon Lllull. Ell es dedica constantment a proposar la comprensió de les coses. “Avançarem quan dialoguem”, diu. I el diàleg és comprensió. Comprendre i estimar sempre van junts.
En aquest món es necessita molt de diàleg, però la veritat també pot ser una arma quan es fa bandera de la veritat única, oi?
Quan la veritat passa a través del diàleg és quan troba el seu lloc propi. Dit d’una altra manera: el bressol de la veritat és el diàleg. I, per tant, Llull parla tota l’estona de comprensió, perquè si comprens, estimes i camines… tens el sentit de la vida a les mans. Les propostes de veritats absolutes, desarrelades de la història, del diàleg i de la comprensió, només ens han portat males experiències perquè d’aquí a la imposició només hi ha un pas. Però la veritat existeix.
Als nens els diem que sempre han de dir la veritat. Hi ha una sobrevaloració de la veritat?
La veritat no tan sols és una afirmació sinó també un aprenentatge. Hem d’aprendre a ser veritables, a ser sincers respecte allò que som. La veritat és un aprenentatge pels nens i nenes i també pels adults, pel qui creu que l’home és pura matèria i pel qui creu que l’home és esperit, etc, perquè no sempre ens surt de dins dir o fer les coses com són. És a dir, la veritat no només és una afirmació, una qüestió de paraula, sinó també una pràctica, un pas tan important com el primer. I tota pràctica necessita un aprenentatge perquè no és cert, com deia Rousseau, que l’home sigui bo per naturalesa. Tot al contrari. Som bons, però podem ser no bons. Podem ser gent que digui les coses tal com som, però podem ser persones que menteixin per interessos. Avui en dia la lluita per ser sincer és tremenda i aquesta lluita dura tota la vida.
La mentida sempre va acompanyada d’un interès extra. La pregunta per la mentida ha deixat d’existir perquè tot ha passat a ser utilitari. Molta gent creu que que si la mentida serveix per alguna cosa deu ser bona
I com es fa aquest aprenentatge per saber viure en base la veritat?
Hem de tenir present per quins objectius vivim. Una persona que vulgui guanyar tots els diners que pugui, pot ser amiga de la veritat? És difícil. Jesús en aquest aspecte és clar: “No podeu ser servidors del diner i de la veritat”. És complicat tenir una actitud èticament ferma quan se serveix al diner. Així adverteix que “on hi tindràs el tresor, hi tindràs el cor”. Per tant, en el fons, la veritat i la mentida depenen de les opcions més radicals de la vida de la persona. Quan la societat, com passa ara, s’aixona èticament, la primera en rebre és la senyora Veritat i la primera en guanyar és la senyora Ambigüitat, la versió soft de la mentida.
Potser, al final, la distància entre la veritat i la mentida no és tant gran com ens pensem.
Jesús diu: “Digueu sí quan és sí; no quan és no. El que es diu de més, ve del Maligne” (Mateu, 5:37). Això ho diu un que ja n’està fart. I vol dir que quan una cosa és veritat ho és i que quan una cosa és mentida ho és, però és evident que entremig hi ha un terreny enorme. Per exemple, l’ambigüitat no és mentida, però pertany a la seva àrea. En canvi, procurar fer el bé estaria en l’àmbit de la pràctica de la veritat. És evident que després d’un sí o un no també són necessaris els peròs i els matisos. De fet, la dialèctica, molt importat en teologia i en filosofia, no és altra cosa que el pas entre el sí i el no. Ara bé, els peròs no es poden posar mai en la primera afirmació, perquè d’aquesta manera tot és justificable. I avui estem en el món de les autojustificacions, un sistema ideal per no aparèixer mai com a culpables. A nivell cultural, hi ha una gran manca de responsabilitat col·lectiva.
L’ambigüitat dificulta la distinció entre la veritat i la mentida o és que cada vegada som més innocents? Ens preocupa ser enganyats?
Estem en un espai de confusió. No ens estem tornant innocents, ens estem embolicant. Parlar a fons de la mentida, vol dir parlar de negar el pa i la sal a la veritat. És un terreny de pràctica inversa. No podem oblidar que la mentida normalment va acompanyada d’un interès extra. El problema actual és que la pregunta per la mentida ha deixat d’existir perquè tot ha passat a ser utilitari. Si la mentida serveix per alguna… deu ser bona.
Respecte la mentida quina solució hi ha?
Que el creador de la mentida es qüestioni si la seva actitud és ètica. Ens hem de rearmar èticament. La corrupció, per exemple, és la mentida sistèmica. I, en aquest sentit, els discursos públics i els líders que practiquen el rearmament moral són molt importants.
Alguna mentida es pot justificar? Per exemple, les anomenades ‘mentides piadoses’?
Es pot justificar una mentida que no és mentida, sinó una claredat no precisa. Poso un cas molt concret. Una persona molt vital, de cinquanta anys, amb dos fills, amb plans de futur… li diagnostiquen un càncer incurable. Tu t’has de plantejar si aquesta persona admetrà aquesta informació. Si no l’admet, no li donis. Què li aportaràs de bo? Segurament res. Això és una no comunicació pietosa. Cal dir que, en general, les mentides pietoses acaben en desastre perquè amb aquest tipus de mentides es vol amagar alguna cosa que a l’altre segurament li pot interessar molt. Per tant, cal distingir entre no comunicació piadosa i mentida piadosa.
El valor de la veritat pot xocar amb altres valors o drets fonamentals, per exemple, la llibertat d’expressió. Què preval?
Una persona és lliure de dir el que vulgui, però ha de saber que les seves afirmacions no són reals. La llibertat és un dels valors més subtils que existeixen. Pertany exclusivament al subjecte, i, per tant, estaria supeditada a la veritat, que és un diàleg entre subjecte i objecte. Penso que hem de distingir la veritat de l’opinió. L’opinió d’un pot ser veritable, autèntica, o no.
Una persona és lliure de dir el que vulgui, però ha de saber que les seves afirmacions no són reals. La llibertat és un dels valors més subtils que existeixen. Hem de distingir la veritat de l’opinió, que pot ser veritable o no
