Arantxa Herredor és membre de la Fundación Raíces, una organització que dona suport a les famílies que són víctimes de la violència filioparental i de la violència de gènere.
En què es diferencia la violència filioparental de la violència vicària?
La violència filioparental es genera de fills a pares, i la violència vicària, de pares a fills. La filioparental apareix, en la majoria dels casos, per la dinàmica relacional dins de casa durant la preadolescència o adolescència.
De la violència vicària, se’n parla força i ha ocupat portades i titulars durant els darrers anys. La violència filioparental és més tabú dins la societat?
És una sort quan a una problemàtica se li posa nom i socialment se’n comença a parlar, ja que és una manera d’animar les persones que la pateixen que ho facin públic i busquin ajuda. El concepte de violència filioparental ha aparegut en els darrers anys i és cert que encara és una mica tabú perquè és un tema que genera molta vergonya i sentiment de culpa entre els pares. Que es faci públic i que se’n parli fa que les famílies es relaxin, que vegin que no són un cas aïllat i que s’animin a demanar ajuda.
És difícil de detectar?
Com que és un tema intern de la família, hi ha molt de secretisme per por i vergonya. Això fa que costi molt demanar ajuda. A la nostra entitat ens arriben quan la violència ja és insostenible i quan hi ha violència física o cap als objectes de casa. Per això, fem entendre a les famílies que és necessari treballar amb una mirada preventiva en edats més petites, per tal que, quan arribin a l’adolescència, no esclati tot i es produeixin situacions insostenibles.
Aquesta violència sorgeix perquè l’infant ha patit altres tipus de violències o és fruit de l’atzar?
Hi ha de tot. Moltes vegades els infants han patit algun altre tipus de violència com assetjament escolar, abús sexual o violència a casa entre els pares, però et diria que no són la majoria.
Com es treballa un cas de violència filioparental?
Si és un cas amb nivells alts de violència, primer cal reordenar el nucli familiar i responsabilitzar cada part implicada. Normalment, en aquests casos els pares veuen com a responsable objectiu de la violència a l’infant, però darrere hi ha una dinàmica de relació amb els pares. Per tant, busquem conscienciar la família que tots són responsables, en certa manera, d’aquest tipus de respostes, i que tots han de col·laborar per posar fi a la violència. Si només treballem amb l’adolescent, és molt difícil que faci el canvi al 100%, quan els pares continuen responent de la mateixa manera.
Una altra àrea que treballeu és la violència de gènere entre adolescents. Es pot dir que està creixent aquesta mena de violència?
Els adolescents són poc conscients de les dinàmiques de violència en les relacions de parella. Quan et relaciones amb els joves, veus que tenen normalitzats certs tipus de dinàmiques que són microviolències, com ara un control excessiu de la parella o prohibicions de fer certes coses. Per tant, no et sé dir si està creixent o forma part de la mateixa evolució de les relacions tòxiques en l’adolescència, que s’han de treballar perquè no es perpetuïn quan siguin adults.
La Fundació va néixer l’any 2013. En aquests anys, heu notat alguna evolució d’aquesta mena de violència?
Ara es demana més ajuda. També hem vist que, si bé fa uns anys ens arribaven casos on majoritàriament la problemàtica era amb nois, ara s’ha igualat i passa tant amb nois com amb noies. Així mateix, el fet que ara la problemàtica sigui visible també ha fet que els pares arribin a la Fundació quan els infants són més petits.
Què penseu que cal fomentar per revertir aquestes situacions?
Per tenir estabilitat, ordre i un creixement sa, els nens necessiten l’amor dels pares, però també han de tenir límits. S’ha de mantenir la jerarquia natural del sistema familiar. Quan aquesta jerarquia està desdibuixada, és quan es provoca el conflicte.
