Antonio Argandoña és expert en macroeconomia, economia monetària i economia internacional. Professor d’Economia i titular de la Càtedra “la Caixa” de Responsabilitat Social de l’Empresa i Govern Corporatiu d’IESE, com a prestigiós del món de l’economia ostenta diversos càrrecs: membre de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres d’Espanya (1999), vocal del Consell Assessor de l’Institut Català de Finances , President del Comitè de Normativa i Ètica Professional del Col·legi d’Economistes de Catalunya, membre de la Comission on Corporate Social Responsibility and AntiCorruption de la International Chamber of Commerce de París, vocal del Tribunal Arbitral Tècnic de Catalunya, membre del Comitè Tècnic de Normalització d’Ètica d’AENOR i de la Comissió de Control i Transparència del FC Barcelona. Argandoña ens rep en un dels edificis que té una de les millors vistes de la capital catalana, l’escola de negocis IESE. Fa anys que aquest economista i expert en Responsabilitat Social d’Empresa hi té despatx. És la seva segona casa.
L’esforç va ser un dels primers valors que es va dir que estava en crisi i aleshores es va fer una gran apel·lació a la cultura de l’esforç. Creu que ara l’esforç ja és un valor en fase de recuperació?
L’esforç continua sent un valor important que tothom reconeix. Jo relaciono l’esforç directament amb l’Estat del Benestar. L’Estat del Benestar vol ser la solució del problema de molta gent que ha perdut els recursos, però si s’abusa d’aquest incentiu l’esforç desapareix o redueix.
Per tant, quina és la relació, segons vostè, entre l’esforç i l’Estat del Benestar?
Els economistes diem: quan treballo, em toca pagar, i quan no treballo, cobro. Reconèixer que necessito treballar per garantir el meu desenvolupament com a persona no va contra l’esforç, però pensar que pago quan treballo i cobro quan no treballo desincentiva l’esforç. Això és una malaltia social i passa sovint.
Això vol dir que la bonança fomenta la ganduleria?
No, la bonança pot ser un incentiu a treballar més perquè en un període així tens més possibilitats a la teva vida: comprar una casa, canviar de cotxe, fer un viatge… Volem gaudir de totes aquestes coses i tot això ens anima a treballar més. Per altra banda, la bonança econòmica també és una oportunitat per guanyar més diners: salaris més alts, facilitat per guanyar més diners, etc.
I quan tenim tot això no ens relaxem una mica?
Cert, tot això, al final, també pot actuar en el sentit contrari. I això què vol dir? Doncs que la cultura de l’esforç és una mica ambigua. Tota persona necessita treballar i esforçar-se perquè si no ho fa, perd qualitat humana. No qualitat de vida, perquè passar-se el dia a la platja prenent el sol és molt agradable, sinó qualitat humana.
Aquesta distinció no la tenim gaire clara…
No. Sobretot hem d’explicar a la gent jove que han de treballar per desenvolupar-se com a persones i que és molt important arribar un dia a casa cansat al vespre pensant que la jornada i l’esforç invertit ha valgut la pena. Això està molt bé. Però, és clar, per altra banda, també com a persones necessitem descansar i rebaixar la pressió. I la persona aprofita moments bons per repenjar-se una mica.
Alguns crítics amb la cultura de l’esforç asseguren que la potenciació extrema d’aquest valor ens pot portar vers a una cultura calvinista, obsessionada amb el treball. El valor de l’esforç té límits?
Sí. En aquest sentit val el criteri d’Aristòtil quan deia que les virtuts són un terme mig entre dos extrems, un per massa i un l’altre per poc. Un seria “no treballo i no faig res” i l’altre seria “faig massa”. Aconseguir aquest equilibri, però, és molt difícil.
Per què?
Perquè actualment vivim en una societat que ens motiva a guanyar més diners per a satisfer molts desitjos personals. És a dir, avui el que ens realitza com a persones és fer allò que volem en cada moment. Si ara vull tenir un cotxe nou i el compro, em sento feliç. Si en aquest moment vull anar a la platja i ho aconsegueixo, em sento realitzat. Això vol dir que depenem massa dels nostres desitjos i, per això, necessitem una mica de la virtut de la prudència per saber fins on haig de pressionar. Esforçar-se pels altres és molt bo!
Ho recomana….
Sí, és molt important. Sortir de nosaltres mateixos i obrir-nos a la vida dels altres és molt saludable. Si només ho fem tot pels nostres desitjos, ens tornem egoistes i massa tancats. De fet, això és una de les coses que passa en aquest moment. La nostra cultura ens porta a una simple satisfacció de les nostres necessitats.
Ghandi deia que la “recompensa es troba en l’esforç i no pas en el resultat” hi estaria d’acord?
Insisteixo que la nostra cultura mira massa els resultats i especialment si parlem de resultats econòmics. Per molta gent, només és important saber si un es guanya bé la vida, si s’ha comprat un cotxe o una casa nova… Però això és una vida plena? Ens hem posat com a metes més objectius econòmics que objectius de realització personals. Quantes vegades veiem que posem en risc l’estabilitat de la família per una feina? Fa temps vaig llegir un acudit que em va fer pensar molt. Una mare s’acomiadava de la filla que deixava a càrrec de la minyona: “Els pares marxen a treballar perquè tu puguis tenir un nivell de vida alt”. Però la nena no hagués preferit estar amb els pares? Busquem resultats massa materials i així trenquem altres equilibris. L’esforç és important si tens clar l’objectiu, el perquè t’esforces.
Si voleu llegir tota l’entrevista, podeu adquirir tot el número als nostres punts de venda o demanar-la per internet a redaccio@valors.org.
