Ara toca anar recuperant la vida que vam deixar confinada: sortir al carrer, veure els amics, agafar l’autobús… però després de mesos de confinament no resulta fàcil. Alguns nens i joves “s’han connectat” virtualment amb videojocs i amb amics; s’han acostumat a viure tancats i ara els costa sortir.
També hi ha gent gran que és molt conscient de la seva vulnerabilitat i que ara viu amb por. Els psicòlegs detecten casos d’ansietat, angoixa i agorafòbia o, al contrari, gent que viu sense cap prudència. Cada persona és un món, però els psicòlegs recomanen parar un moment i fer una reflexió sobre què ens ha passat i què continua passant.
“Per molt que ara anomenin “nova normalitat” el que vivim, és nova però no és normalitat”, assegura María del Carmen Rodríguez, tutora del grau de Psicologia de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). I per això els experts alerten de l’augment de possibles casos d’agorafòbies, quadres d’ansietat, problemes de son i de conducta.
Diferències segons les edats
Per aquest motiu, segons Rodríguez, recomana “a escala personal parar un moment i fer una reflexió”; un balanç d’aquests darrers mesos. Un temps que no tothom ha viscut igual. “La gent gran ha estat disciplinada, ha viscut el confinament amb tristesa i enyorança, però amb resignació”. I ara parlen de por.
En canvi, respecte els nens, s’han de fer dues distincions: “Hi ha qui ha necessitat suport emocional durant el confinament, fet que s’ha manifestat en trastorns de conducta i malsons. N’hi ha d’altres que al principi ho suportaven força bé i que, justament a l’hora de tornar a una certa normalitat, estan més neguitosos. Ara és quan realment noten la sensació de perill”.
Per contra, hi ha els adolescents, que obliden més ràpid i que no s’informen tant. Aquests “s’han abocat a sortir al carrer amb la necessitat de trobar-se amb els amics i realment no tenen consciència de la situació, de manera que s’estan posant en perill. No respecten la distància de seguretat, entre altres incompliments”.
Aproximadament el 80 % —o més— de les persones mortes tenien més de setanta anys. Rodríguez afegeix una reflexió entorn d’aquestes dades, que són més que això: “es fa molt present la percepció que les persones grans són un destorb, que si emmalalteixen se les pot deixar morir. Davant la pèrdua de molts dels seus congèneres, els ha quedat aquesta sensació”.
