Les certeses del paisatge

Quan era petit se’m feia estranya la gent, les famílies, els amics, que anaven a passar sempre l’estiu al mateix lloc. Jo em passava els mesos d’extrema calor -l’agost, vaja- anant de viatge per Europa cada dia en una ciutat diferent, cada any en un país que no havíem conegut fins llavors. Sobre aquells que cada any anaven a Palamós a passar l’agost, els que pujaven a un càmping prop d’algun riu, els que anaven a passar les vacances “al poble” d’origen dels pares o dels avis… “Quin rotllo”, pensava jo, que tenia la sort de veure cada any coses tan diferents (a ritme de càmping, tampoc no us penseu; en aquella època això d’anar en avió era un luxe asiàtic, com potser ara tornarà a ser).

Al cap dels anys, com algunes coses que vas aprenent a mesura que et fas gran -menys de les que m’esperava, també he de dir- he anat entenent quina és la gràcia de repetir espais i litúrgies: els llocs generen lligams, complicitats, petites veritats i certeses. I en necessitem, de certeses. I els espais coneguts -que ens recorden moments de serenitat, moments passats en companyia dels que estimem, moments càlids, dolços i melangiosos- ens en donen. És així de simple. Ens ajuden a viure, si els anem revivint cada any.

Aquella muntanya, aquell camí, aquella cala amb una illa al bell mig… Aquell paisatge, en definitiva, visible per a tothom però particular per a cadascú, associat a vivències nostres, profundes, insubstituïbles. Tots aquests paratges hi eren abans que nosaltres i hi seran després de nosaltres, i, per tant, retrobar-los cada any intactes, amb exactament la mateixa fisonomia, les mateixes pedres, els mateixos colors… ens tranquil·litza, ens asserena, ens assegura que per molt que tot canviï… algunes coses es mantenen sempre en el mateix lloc.

També et permeten fer balanç. Tornar-hi, cada cop, et remunta a 365 dies abans -amb sort, una mica menys- i et possibilita (quasi que t’obliga, perquè l’exercici surt sol) a recordar com et senties en aquell moment, et permet comparar-ho amb ara mateix i et faculta a imaginar com pots estar d’aquí a un any. Aquests paisatges que ens tenen l’ànima robada ens permeten fer balanç, fer ‘zoom out’, d’una manera que un viatge ple de novetats segurament no ho podrà fer mai. Ens fan de mirall com poques coses ho poden fer.

Gaudim tots aquests paratges mentre poguem i abans no tornem a estar tots confinats altra vegada -espero equivocar-me totalment en la predicció, que no és més que una manera de conjurar el perill-. Que tinguem un bon estiu, que falta ens fa a tots plegats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.