Tot va començar amb una foto feta a Khartum, la capital del Sudan. S’hi veu una noia jove enfilada dalt d’un cotxe i parlant apassionadament a la multitud. La jove porta un vestit tradicional sudanès i, amb vehemència, assenyala el cel amb el dit índex.
L’envolten centenars de manifestants que graven l’escena amb el telèfon mòbil. Aquestes gravacions han permès saber que, mentre ella parla, la multitud repeteix amb entusiasme thawra, és a dir, revolució en àrab.
La fotògraf sudanesa Lana H. Haroum va captar el moment durant una protesta davant del quarter general de les Forces Armades a Khartum i ràpidament es va fer viral. La noia es va convertir en una icona de la revolta del Sudan, abans fins i tot de saber-se’n el nom.
La imatge té una gran força simbòlica. La tradicional túnica blanca de cotó que porta, la tobe, és la mateixa roba que portaven les sudaneses durant les protestes contra les dictadures militars dels anys 70 i 80. Les arracades daurades en forma d’anella són les que acostumen a portar les dones sudaneses als seus casaments i que passen de mares a filles.
És per això que, quan les sudaneses miren la imatge d’aquesta noia manifestant- se contra el règim d’Omar al-Bashir, hi veuen les seves mares, les seves tietes o les seves àvies. Aquesta és la força de la foto: és actual i, a la vegada, un fil invisible l’uneix amb la història del país i el paper que hi han jugat les dones.
Al cap de dos dies es va identificar la protagonista de la fotografia. És Alaa Salah, una noia de 22 anys estudiant d’Arquitectura i Enginyeria a la Universitat Internacional del Sudan, a Khartum. No ve d’una família especialment polititzada, el seu pare es dedica a la construcció i la seva mare és dissenyadora.
Malgrat el que pugui semblar, tota l’experiència que tenia a l’hora de parlar amb públic era la de les presentacions que fa a la universitat. Ella mateixa va explicar aquella tarda va anar a una desena de manifestacions contra el govern i que, a totes, hi llegia un poema que s’ha fet popular en les protestes, amb un vers que diu “la bala no mata, el que mata és el silenci de la gent”.
En una d’aquestes concentracions, va començar a parlar i a cantar i, mica en mica, es va anar aplegant més i més gent al seu voltant. Finalment, va decidir enfilar-se damunt del cotxe per “parlar al poble, condemnar el racisme i el tribalisme en totes les seves formes”.
Després de la protesta, afònica, va explicar que volia reposar uns dies per deixar descansar la seva veu. Però li va ser impossible. Salah ben aviat es va fer famosa i mitjans de comunicació d’arreu del món volien parlar amb ella. La van batejar com la kandaka, el títol que rebien les reines núbies del Sudan de fa 3.000 anys.
Alaa Salah no és una excepció en la història del seu país. És gairebé una tradició que les dones assumeixin el protagonisme en les mobilitzacions al Sudan. En les manifestacions en contra del règim dels darrers mesos, hi havia sempre més dones que homes.
De fet, diverses dones han estat detingudes des que van començar les protestes, a finals de l’any passat, quan el govern d’Al-Bashir règim va decidir triplicar el preu de pa.
