Si la saviesa popular diu que s’atrapa abans un mentider que un coix deu ser per alguna raó evident. No deu ser en va si la frase ha quedat ancorada a l’imaginari popular. Els casos de corrupció que van destapant-se davant els nostres nassos ens indiquen que les padrines no anaven tan errades. Tot i així, les dosis que ens arriben amb comptagotes, embolicades amb paquetets embolicats amb els elements morbosos i entorpidors necessaris, tampoc tranquil•litzen.
Més que el fangar pútrid on ens hem estat movent tots aquests anys -i per on encara nedem!-, a mi, una de les coses que més em sobten de tot plegat, és la tranquil•litat amb la qual reaccionen els presumptes corruptes. Els veig calmats, amb pinta de dormir bé cada nit i de no tenir cap mena de remordiments pel seu comportament. Jo, la veritat, és que no hauria pogut aclucar l’ull des del primer dia. M’atordeix pensar que la processó no els va per dins. Que no estan consumits de nervis i que tot el seu cos no traspua aquest desencaix.
La certesa que tenien els il•lustrats que un desenvolupament científic i tecnològic aniria acompanyat d’una millora moral ha quedat ben desvir-tuada. En cap cas, tots els esforços i tota la intel•ligència destinada a fer-nos la vida més fàcil ens ha ajudat a fer-la més autèntica. La filòsofa Hannah Arendt deia que no és l’afany de poder, el que fa actuar així als homes, que és la hybris, un terme que els grecs utilitzaven per dir que un mortal havia volgut actuar com un déu i que havia sobrepassat amb desmesura ai ceguesa allò que li pertocava ésser. Sigui hybris, engany o afany de poder, el que està clar és que cal arromangar-se i fer neteja sense que ens aclaparin la quietud i la serenitat de la mentida. Queda l’esperança, que, en el fons, com diuen les padrines, la mentida s’acaba atrapant.
Abans que un coix…
