David Jou, catedràtic de Física de la Matèria Condensada de la UAB i poeta, ens alerta del perills que suposa la colonització d’altres planetes per part de l’home.
Un helicòpter vola a la superfície de Mart. La NASA produeix oxigen al Planeta Roig. Quina importància hem de donar a aquestes notícies?
Cadascun d’aquests avenços són necessaris per si algun dia s’anés a Mart. Suposen dominar una sèrie de problemes que fins ara no s’havien plantejat. Ara bé, aconseguir oxigen a Mart a petita escala com s’ha fet amb el Perseverance és un gran mèrit, però aquest sistema no és tan obvi que sigui reproduïble a gran escala com cal per a una suposada colonització futura del planeta. Per tant, el fet en si és important però fer-ne una extrapolació és exagerat.
Per tant, són avenços a relativitzar.
Efectivament. Són passos que s’havien de fer per assolir un objectiu més important, però, com que han costat tant i com que és la primera vegada que s’aconsegueixen, hi ha una certa tendència a maximitzar-ne la importància. Per exemple, volar a Mart, com ho ha fet ara l’helicòpter Ingenuity sembla senzill, però no ho és; perquè hem de tenir en compte que allà no hi ha aire.
Al llarg dels darrers cinquanta anys les prioritats entre la Lluna i Mart s’han anat alternant. Això és una evidència en la política espacial dels EUA. Per què ara ens interessa tant Mart?
La Lluna encara continua sent un objectiu; ens pot aportar alguns materials amb alt valor afegit que de Mart no podrem aconseguir mai. Encara hi ha molts motius econòmics per anar a la Lluna, per organitzar viatges lunars i crear-hi instal·lacions.
Sovint s’ha parlat de la conquesta de l’espai. Ens hauria de preocupar l’ús d’aquest llenguatge que en altres moments de la història de la Terra ha tingut nefastes conseqüències?
Sí, però com a mínim ara sabem que en aquesta colonització no matarem ningú. Fins ara totes les conquestes i colonitzacions de l’home s’havien fet matant milers de persones. Aquesta podria ser la primera conquesta que es fes sense matar ningú; en aquest sentit es pot considerar un progrés. Ara bé, la idea de possessió que hi ha darrere de les paraules conquesta i colonització ja indiquen un cert esperit subjacent de domini i afirmació del factor humà.
I, doncs, si no hi ha ningú, ens la podem expropiar? De qui és Mart o la Lluna?
Aquest és un dels problemes de la cursa espacial. Si els avantatges de la conquesta de l’espai repercutissin a tots els països i a totes les classes socials, seria una cosa. Ara bé, si aquests avantatges només han de servir per afirmar el poder d’uns països sobre uns altres, no és el mateix. Però com que els recursos i la tecnologia per anar a l’espai només la tenen certs estats, un problema ètic que es planteja és: quina utilització es farà del que es trobi allà? Es farà servir per augmentar encara més el domini d’uns països sobre els altres?
Alguns parlen que Mart serà una còpia millorada de la humanitat, però en realitat serà una reproducció dels sectors més afavorits econòmicament i científicament d’aquesta humanitat.
Fa temps que es demana una ètica global per un món global. Si ja es comencen a albirar problemes ètics en la futura conquesta de l’espai, per què no es prepara una ètica espacial?
D’aquests temes se’n parla molt poc. La NASA té una secció d’ètica, però una cosa és uns quants filòsofs pensant sobre aquests temes i una altra, molt diferent, que diversos països arribin a una sèrie d’acords internacionals sobre això.
En aquesta conquesta també hem de tenir en compte quin paper juga la iniciativa privada.
Naturalment, però la iniciativa privada a la conquesta de l’espai només és present als Estats Units perquè a la resta de països les empreses espacials no tenen prou força. La Xina no deixa actuar la iniciativa privada i a Europa no hi ha empreses amb prou capacitat econòmica per anar a l’espai. La iniciativa privada té avantatges i inconvenients. Cal tenir present que, a vegades, pot ajudar a obrir camins que a través de la iniciativa pública són difícils que s’obrin. El debat és si, un cop instal·lada allà, l’empresa privada posarà condicions abusives als altres. Veient el que ha passat a la Terra, sincerament, em sorprendria que a l’espai les coses es fessin diferent.
Vol dir que els mateixos errors que hem comès a la Terra els podem cometre a Mart?
Molt probablement. Em temo que, si s’hi exportés humanitat, també s’hi exportaran guerres, enveges, violències, dominis… No hi exportarem una humanitat idíl·lica. El problema és: si volem posar una col·lectivitat humana a Mart o a la Lluna, quina mena de col·lectivitat serà? Alguns presenten els viatges al Planeta Roig com una esperança de la humanitat perquè, segons ells, la Terra es farà inhabitable quan –a causa de l’augment de les temperatures– l’aigua dels mars s’evapori i l’atmosfera es faci irrespirable; en canvi, aleshores, Mart encara serà habitable cent o cinc-cents milions d’anys més aproximadament. Això, però, genera diversos problemes.
Per exemple.
En primer lloc, això ens distreu dels problemes de la Terra. Fins a quin punt els diners que dediquem a la conquesta de l’espai no els hauríem d’invertir a salvar la Terra? Però, i encara més important, també es genera un problema conceptual. Alguns defensen que a Mart generarem una humanitat millor que la nostra, però la humanitat l’hauríem de millorar ara i aquí mateix, sense la necessitat de la tecnologia, només amb valors ètics més profunds. No cal més tecnologia per viure millor. El menyspreu de l’ètica és el problema de les utopies tecnològiques.
Per tant, descarta la idea que Mart pot ser una còpia de seguretat de la Terra.
Pensa que allà, com a màxim, hi podrien anar entre cent o dues-centes mil persones. Tota la humanitat no es pot traslladar a Mart. Són sis mesos de viatge, el trajecte requereix molta energia, suposa riscos importants de radiació i de microgravetat, l’espai és reduït… Per tant, quan diem que Mart serà la salvació de la humanitat: de quina humanitat estem parlant? Com se selecciona aquesta humanitat? Alguns parlen d’una còpia millorada de la humanitat, però en realitat serà una reproducció dels sectors més afavorits econòmicament i científicament d’aquesta humanitat.
Hi haurà d’haver una selecció natural.
Sí. De fet això no és nou. En diferents moments de la història, molts grups s’han separat de la resta de la comunitat amb la voluntat de trobar nous recursos o nous espais on viure. De totes maneres hem de tenir clar que la conquesta de Mart, en cap cas, compensa la degradació de la Terra, perquè el Planeta Roig, tant en la seva totalitat com en la seva part habitable, és molt més petit que la Terra. Ara bé, sí que és cert que els viatges a Mart, per exemple, ens aporten grans lliçons sobre reutilització i reciclatge.
Elon Musk d’SpaceX afirma: “Tenim l’obligació moral de colonitzar l’espai per garantir la continuïtat de l’espècie humana”. Què li respon, vostè?
Dir això és una forma de fer-se publicitat. Aquesta afirmació també la deia Stephen Hawking i em sembla exagerada. De fet, no sabem quan pot durar l’espècie humana a Mart, ja que la seva gravitació és d’un quaranta per cent respecte la de la Terra, de manera que el nostre organisme (ossos, sistema cardiovascular, sistema immunològic…) hauria de canviar per poder resistir. Per tant, si l’home ha de mutar-se per poder sobreviure a una gravitació més petita, potser ja no podem parlar d’espècie humana. Hem de pensar que els astronautes de l’Estació Internacional, un any després d’estar allà, físicament estan en situació de molta vulnerabilitat. Això, però, també té aspectes positius. Mentre es busquen solucions perquè la vida dels astronautes sigui més segura, aquí a la Terra, es troben solucions pels malalts d’osteoporosi (malaltia esquelètica en què es produeix una disminució de la densitat de massa òssia), amb problemes cardiovasculars i metabòlics. No tots són esforços dilapidats.
Degut a la cursa espacial, la serenitat que abans trobaves a la Lluna o a Mart ara l’has d’anar a buscar més lluny. I, pensar que la contaminació moral pot haver arribat més lluny, em fa sentir més perdut.
És a dir, els esforços que es fan pensant en l’espai ja s’apliquen a la Terra.
Pensa que els bolquers van ser inventats per la NASA amb la voluntat de resoldre les necessitats fisiològiques dels astronautes que havien de passar diversos dies en uns espais molt limitats i sense cap possibilitat de disposar de segons quins serveis.
Un altre element positiu de la cursa espacial és la col·laboració entre països. A l’Estació Espacial Internacional, per exemple, hi participen cinc agències estatals. Això –ara ho hem vist amb les vacunes– en altres àmbits no passa.
Aquest és certament un aspecte bonic de la recerca espacial. Aquests dies amb les vacunes ens fem moltes preguntes encertades: hem d’alliberar les patents perquè les vacunes arribin a tothom o les hem de deixar en mans privades perquè els costos i els preus siguin més baixos? Això a l’àmbit espacial encara no passa. En aquest moment els debats són més tècnics, perquè els conflictes encara no toquen la quotidianitat de la ciutadania, i, per tant, es posen d’acord més fàcilment. És evident que les qüestions tècniques divideixen menys que les qüestions ètiques perquè tenen un nombre de solucions més petites i no toquen el fons de la teva manera de ser i de la teva cultura.
Ens hauria de preocupar que, a horess d’ara, la ciència espacial no abordi les qüestions ètiques?
Els científics deleguen –que no vol dir que menyspreïn– les qüestions ètiques a les autoritats dels seus respectius països i demanen que siguin elles les que es posin d’acord. Aquesta manca de consideració per l’ètica no és pur cinisme o desinterès sinó considerar que l’ètica es troba en una escala molt superior dels problemes tecnològics concrets. Això és així excepte en el cas que una tecnologia sigui una amenaça per a la vida de la gent i als científics els repugni aquell tipus de progrés. Això, però, passa més sovint en temes de modificació genètica o en temes d’armament que en la carrera espacial. La ciència es basa en la curiositat i costa molt que l’ètica limiti la curiositat.
L’ ètica espacial en quins valors s’hauria de fonamentar?
Els beneficis aconseguits de la carrera espacial haurien d’arribar al màxim nombre de persones possible. Haig de dir, però, que soc molt pessimista en aquest sentit, perquè si això a la Terra ja no ho hem aconseguit mai, és difícil aconseguir-ho a Mart. Una de les coses que també em preocupa és la sostenibilitat. La frase “estimo el planeta” em fa molta por. Hem d’estimar el planeta, però també la gent que l’habita. De vegades, algunes persones creen un amor abstracte vers la Terra que menysté el patiment de la gent concreta. Per això és molt important l’encíclica Laudato si del papa Francesc, que ens recorda el concepte de l’ecologia humana. En resum, demanaria uns beneficis més grans per a tothom i uns perjudicis més petits per a tothom.
Mart es pot convertir en un abocador?
Allà, com que no hi haurà res, tot s’haurà de reciclar diverses vegades. La mancança de coses farà que tot ho valorem més. Igual com passa a la novel·la Robinson Crusoe, que de cada petita cosa d’un naufragi en fa un ús meticulós perquè d’això en depèn la seva superfície, la vida a Mart serà un cant a l’aprofitament. Com a mínim els primers temps a Mart, el reciclatge i la reutilització hauran de ser elements clau.
Algun valor més?
Insisteixo. No podem creure que la supervivència de la humanitat és a Mart quan aquí hi ha gent morint-se de gana. No podem pensar que la solució del futur és la tecnològica, quan avui amb la tecnologia ja podríem millorar la vida de la humanitat. La tecnologia aplicada amb una mirada més generosa i més crítica podria fer un món millor.
Vostè és físic però també poeta. Per què ens agrada tant mirar les estrelles?
L’univers ens omple de preguntes i ens asserena perquè és un àmbit fora de les lluites de la Terra. Ara bé, per mi el cel té un doble aspecte. Per una banda em calma, però, per l’altra, em produeix terror; perquè el cel té la dimensió esglaiadora de la immensitat. Ara, degut a la cursa espacial, la serenitat que abans trobaves a la Lluna o a Mart —perquè, a diferència de la Terra, allà sabies que no hi havia corrupció moral— ara l’has d’anar a buscar més lluny. I, pensar que la contaminació moral pot haver arribat més lluny, em fa sentir més perdut en aquest univers.
