No fa un fred siberià, no, a Catalunya, aquests dies. Ni l’ha fet ni el farà, segur. Més aviat el canvi climàtic ens porta a pensar que cada cop en farà més, de calor. Però des de fa poc temps, cada vegada que en fa una mica, cada vegada que en tinc l’ocasió, encenc (provo d’encendre) la llar de foc de casa. És una llar de foc funcional, sense res especial, però per poc que en trobi l’excusa, l’encenc.
És clar, l’encenc sense que vulgui dir que tanqui els llums, per exemple. La calefacció sí, que no l’encenc, tot i que en el conjunt de la casa hi faci més fred. De fet, ni de lluny la llar de foc serveix per escalfar totes les estances de casa; amb prou feines el menjador. Però em fa gràcia encendre-la (ja es veu, no?). Per més estona que em procuri, que a vegades és molta donada la meva poca “manya” amb aquestes coses.
En funció del dia, trigo més o menys. Depèn de la llenya que tingui (és clar, n’hi ha una de més cara amb què el foc s’encén en un tres i no res i una altra més barata que costa més; trio la segona. I si m’emporto alguns branquillons del bosc, encara millor). Depèn de si fa vent, que m’actua a la contra i dificulta que el foc cali. Perquè efectivament això és el difícil, que arribi un moment en què el foc, per si sol, funcioni, no a còpia de què jo el vagi animant amb paper de diari, fustes d’aquelles en forma de petits llistons o greix del pernil, que és un combustible fantàstic. A còpia d’esforç, d’insuflar aire amb els meus pulmons, arriba un moment en què es comença a sentir un petit soroll, continu, un xiuxiueig, que indica que el foc “ha agafat”. Ja està, ja va. Quan ho aconsegueixes, és molt satisfactori. (De totes maneres, com una metàfora de la vida, al cap d’una estona torna a afluixar, cal tornar-li a donar vida… I així, com amb tot, anar fent).
L’altre dia, però, a diferència del que explico en què el foc és un element decoratiu -que dóna caliu, això sí- em vaig trobar en una casa sense llum, amb la cuina elèctrica -no de gas- i amb les persianes automàtiques, de manera que no es podien ni aixecar. Pensant que la companyia elèctrica vindria a complir el seu compromís de resoldre una incidència derivada del temporal -vana il.lusió- em vaig trobar que l’única manera de proveir-nos d’una mica de llum, d’una mica d’energia, d’una mica de calidesa… Era encendre la llar de foc (sortosament de llenya n’hi havia i de llumins, també).
I així ho vaig fer. Gràcies a la bona disponibilitat dels habitants originals de la casa, que ho havien deixat tot ben disposat, ho vaig aconseguir bastant ràpidament. “Uf, sort, almenys tenim la llar de foc encesa”, ens vam dir un cop aconseguit. I sort en vam tenir d’ella, tota la nit. Fins que va sortir el sol l’endemà i la sensació és va mitigar. Vam sentir que retrocedíem a centenars d’anys (excepte per la presència del mòbil, que ens feia recordar de tant en tant la modernitat): no era possible cuinar i vam haver de menjar fred, no era possible dutxar-se amb aigua calenta perquè el calentador era també elèctric, no era possible llegir i vam haver de conformar-nos en estar en silenci mentre discutíem amb els successius operadors telefònics de la companyia (quan més estona passava, a banda del foc de la llar de foc, s’anava incendiant el nostre interior), no era possible descansar perquè la por de quedar a les fosques i sense cap mena d’escalfor ens dominava…
Vaig pensar, tot i la petita desgràcia que va suposar, que era una bona lliçó. Un bon ensenyament. Una bona manera d’entendre que una cosa és la “pijada” -no ens autoflagelem, “el plaer”!- d’encendre la llar de foc quan no és estrictament necessari i una altra encendre una foguera quan no et queda cap altra font d’energia, acostumats com estem als mil avantatges que l’electricitat i el gas ens procuren. Una bona manera d’entendre com hem avançat com a societat i de com no tenim massa dret a queixar-nos perquè 364 dies l’any dels 365 “quan ens llevem sabem que podrem dutxar-nos amb aigua calenta”, com va dir un dia Antoni Bassas. Val la pena pensar-hi.
