Explica la tradició que el rei d’Edessa tenia lepra i va fer cridar Jesús, qui creia que era Fill de Déu, perquè el guarís. Quan el criat del monarca va arribar a Ananies, on era Jesús, hi havia una gran gentada. Malgrat la multitud, Jesús el va reconèixer i li va fer entrega d’un llenç amb el qual prèviament s’havia assecat la cara i en el qual hi havia la imatge del seu rostre plasmada. L’Església ortodoxa considera aquesta tela com la primer icona -del grec eikonos, ‘representació, imatge’- de la història; la segona hauria estat un retrat que l’evangelista Lluc va fer de la Mare de Déu quan aquesta encara estava viva.
L’Església Catòlica Apostòlica Ortodoxa o Església Ortodoxa Oriental és una de les tres branques principals del cristianisme, juntament amb el catolicisme i el protestantisme. Té entre 250 i 300 milions de fidels i es predica a Rússia, Bielorússia, Ucraïna, Geòrgia, Romania, Sèrbia, Bulgària i Grècia. A Catalunya trobem comunitats procedents de diversos patriarcats, ja que cada país de tradició ortodoxa disposa d’una església pròpia.
La seva doctrina és semblant a la de l’Església Catòlica, però alguns elements, com les icones -imatges pintades de Jesús, de la Mare de Déu o d’un sant o santa-, sempre presents a qualsevol església ortodoxa o a qualsevol casa de creient, li donen un tret personal i distintiu. L’art dels icones va arribar a Rússia fa més de mil anys, però el seu gran esplendor data dels segles XIV i XV.
Una de les funcions de les icones és ajudar el creient a col·locar-se en disposició d’oració. Els ortodoxes deixen clar que el culte als icones no és una forma d’idolatria ni una contemplació d’una peça artística, sinó una forma de venerar la persona que representen. Per a ells, són finestres al “regne de Déu”. Per aquest motiu no és important la creativitat de l’artista, sinó precisament la continuació d’uns canons que se segueixen des de temps medievals.
Tots els icones segueixen un llenguatge simbòlic, des l’ús dels colors – el daurat és el color de Déu i la llum; el vermell és el color de l’amor i la vida; el blanc és el color de la puresa i la santedat; el blau és el color de cel i de l’altre món; i el verd és el color de la natura i la joventut- fins el símbols, el més comú el cercle, senyal d’eternitat.
Antigament, a totes les llars russes existia l’anomenat “racó vermell”, un lloc de l’habitació orientat cap a l’oest, on s’instal·laven les icones per a l’oració casolana. Les icones eren considerats tresors valuosos i es passaven de generació en generació.
Un embolic de calendari
Un altre element distintiu de l’Església Catòlica respecte algunes Esglésies Ortodoxes -considerades hereves de la tradició cristiana de la meitat oriental del Mediterrani-, és el calendari. Alguns ortodoxos, com els grecs, els búlgars o els romanesos, celebren el Nadal el 25 de desembre perquè, igual que els catòlics, segueixen el calendari gregorià, però els eslaus (russos, ucraïnesos, etc.) ho fan el 7 de gener, segons marca el calendari julià. Igual passa amb Pasqua, que pel fet de ser una festa mòbil, canvia cada any, i de vegades s’esdevé abans, el mateix dia o després que el dia de Pasqua per a l’Església Catòlica.
