La Psicologia Humanista, menada per Maslow, exposa una jerarquia de les necessitats de l’ésser humà. Les esmento per tenir-ne una idea, però únicament en consideraré una. Així i tot, haig de situar el moviment de la Psicologia Humanista o del Potencial Humà dins els grans corrents psicològics. Dic això perquè la psicologia ha anat evolucionant a mesura que aconseguia les metes proposades. Cada corrent no podia satisfer totes les preguntes que es feia l’ésser humà en assolir la fita.
El primer corrent, anomenat Psicologia Conductista, s’interessava només per la conducta externa. El segon corrent, conegut per la Psicoanàlisi, es capbussava cap al món inconscient. El tercer corrent, amb el nom de Psicologia Humanista, cercava les parts sanes de la personalitat a fi de potenciar-la. Però hem de dir que aquest corrent també ha estat superat per un altre que se’n diu Psicologia Transpersonal. Tinguem en compte que aquests tres darrers corrents són promoguts tots ells per persones que han estat en el corrent psicoanalític. Per què? No hem de romandre només en les malalties psíquiques, sinó en la construcció total de l’ésser humà.
La paraula superat no vol dir caducat, anul·lat, sinó senzillament que és vàlid encara per a moltes coses que ha dit, però que d’altres qüestions són respostes millors per altres corrents. En resum, que tots els corrents s’han d’integrar per al coneixement de l’ésser humà. Tots els corrents existeixen en el món mental, interior, psíquic o anímic de la persona. Per tant, el diàleg dels corrents psicològics s’imposa.
Doncs bé, Maslow indica en forma de piràmide diverses necessitats. I ell mateix, i d’altres, han vist i viscut que cal anar més enllà a fi que la persona es realitzi: transcendir-se de forma immanent. Dit d’una altra forma: anar més enllà d’un mateix, però passant per la seva màxima profunditat.
Vist tot això, la tercera necessitat o la primera de les motivacions secundàries són les necessitats socials, com ser acceptat pels altres, pertànyer a un grup, tenir amistats, no trobar-se sol. En general, la nostra societat occidental d’opulència, d’hedonisme, de consum, i d’altres coses satisfà les tres primeres necessitats. És el famós quòdlibet: Tenir o ésser. La societat dóna a fi que cada u tingui. Aleshores el fet de tenir es viu com a compleció. Tot en funció del tenir.
Però la necessitat de ser acceptat, de ser tingut en compte porta les grans superfícies a considerar psicològicament els seus productes en funció de les necessitats primàries, però falsament manipulats amb les frases publicitàries. La publicitat pica cap als desigs més primaris, que mai queden satisfets. La manca de disciplina personal o autocontrol porta a satisfer immediatament l’instint, la pulsió, la líbido. Quant més tinc i més parlo amb els altres, més sóc jo.
La societat occidental té tot allò que nosaltres volem tenir, però no dóna allò que l’ésser humà vol ser esdevenir. Perquè la tasca més difícil de la persona és pensar. I quan hom pensa, l’ésser humà s’adona que hi ha mancances molt importants en la publicitat, en la política, en la religió. Ara bé, quan una necessitat és satisfeta, deixa de ser una necessitat i l’organisme, com el món emocional ha de cercar altres coses.
La quarta motivació o necessitat és l’autoestima. I aquí hom entra en un parany: l’autoestima no és tenir sinó ésser. La societat publicitària fa creure que quan més satisfetes tinguis les necessitats primàries fisiològiques i de seguretat, junt amb les socials, ja tens autoestima. Aleshores, si tinc, m’estimo. Si compro, m’estimo. Si tinc un grup, m’estimo. Estem en la línia del tenir i no pas de l’ésser. Però necessitats reals o falses? La publicitat, tant econòmica, del lleure, del plaer, com l’espiritualisme requereixen una ment que pensi, a fi de diferenciar el jull del blat. La societat del benestar és preparació per una societat del “benésser”. No estem en el món sinó que sóm el món. I en aquest món que som hem de poder desenvolupar totes les nostres necessitats o motivacions.
A cadascú li pertoca fer la seva jerarquia de motivacions o opció vital, perquè la societat no ens la donarà. Les necessitats socials no són suficients per a viure adequadament en el nostre món , que és l’únic que tenim, coneixem i vivim. Certament, des de la psicologia profunda se’ns permet construir una vera escala de l’ésser sense excloure el tenir. Però sempre serà una tasca personal que no es pot delegar a ningú.
