Des de l’inici de la Humanitat i fins pràcticament el segle XX, les activitats d’oci van ser exclusivament protagonitzades pels dirigents de les classes socials dominants i especialment pels homes. Els grecs anomenaven el temps d’oci skholé, paraula que feia referència a les hores de què disposava un mateix per cultivar-se, pensar i enriquir l’esperit; precisament d’aquest mot, anys més tard, apareixeria el terme escola.
Tot i que els romans són els inventors dels espectacles de masses, en aquesta època la gran majoria de la comunitat dedicava el temps a les activitats de nec-otium (no-oci) i d’aquí apareix la paraula negoci. Per tant, la paraula oci ens arriba dels romans: es tracta de la forma romanç de la paraula llatina otium, que significa en primera definició repòs o descans, i perd la vessant educativa dels hel·lènics. La concepció romana de l’ús del temps lliure –no fer res o veure curses de quadrigues o lluites de gladiadors– converteix durant molts segles oci en un mot pejoratiu, equiparable a ganduleria. Aquesta idea es pot comprovar en el següent refrany: Otium omnium malorum formes (l’oci és l’origen de tots els mals i els vicis), deien els llatins.
A l’època medieval va nèixer el terme també classista d’oci cavalleresc. En aquest cas, els senyors feudals dedicaven el temps lliure a activitats considerades superiors, per exemple: la guerra, la política, l’esport, les arts, la ciència o la religió. Així, l’obertura limitada del temps d’oci per a les noves classes socials instaurada pels romans tornava a reduir-se. A partir del segle XVII, ja en època moderna, l’aparició dels nous moviments religiosos a l’Europa central, com el protestantisme o el calvinisme, encara van degradar més la valoració del lleure. El culte al treball d’aquestes creences va convertir l’oci, concebut com a accions completament improductives, en un vici personal i social criticable i condemnable per l’Església.
Amb l’esdevenir de la revolució industrial, els obrers van conscienciar-se de l’explotació a la qual eren sotmesos. Els obrers treballaven dos terços de les hores que estaven desperts, una intensitat que no s’havia patit mai abans, ja que per exemple, els romans solament dedicaven a la feina menys d’un terç de la jornada. Les hores de treball van incrementar de forma escandalosa. El sol, limitador de la jornada laboral al camp, resultava inútil dins d’una fàbrica. L’explotació va provocar fortes reivindicacions socials dels obrers, que van generar els primers èxits a finals del segle XIX. Llavors, l’oci va ser entès com a dia festiu. En aquells anys era habitual sortir amb la família a dinar sota un arbre o passar la tardavespre en un bar o cabaret; encara que aquest segon estil d’oci era puntual, ja que la classe treballadora encara havia de vigilar el grau de consum per garantir la seva subsistència.
Les connotacions negatives de la paraula oci no van desaparèixer definitivament i de forma general fins a partir de l’any 1936, quan el govern francès va decretar el dret dels treballadors a tenir un període concret de vacances pagades, iniciativa que ben aviat es va estendre per tot Europa. En aquests anys l’oci es va democratitzar i escampar definitivament entre les classes no benestants, degut principalment al creixement de la classe mitjana i del seu poder adquisitiu. Així, a partir de la segona meitat de segle XX, l’oci va convertirse en un negoci. També va ser en aquest moment quan de les dues versions d’oci practicades fins aleshores, enriquiment cultural o entreteniment, es decantaren clarament vers la segona.
A finals dels cinquanta, l’aparició de la televisió va generar la reducció progressiva d’algunes activitats d’oci, com per exemple, les tertúlies, les passejades o la lectura. A més, la generalització de la televisió, segons alguns autors, va tornar a a beneficiar els rics, que encara avui tenen activitats d’oci més diversificades que els pobres, els quals dediquen la major part del seu temps lliure a veure la televisió, un entreteniment bastant menys costós que anar al cinema o al teatre.
Finalment, aquestes darreres dècades no podem oblidar la reconversió d’una premissa que havia estat vigent durant segles: “els més rics tenen més temps lliure”. Actualment, els elevats costos d’algunes activitats d’oci, per exemple, viatjar o practicar alguns esports, demanen inversions econòmiques importants que només es poden obtenir dedicant moltes hores de la vida al treball. Avui la paradoxa, contra tot el llegat històric, és clara: “més poder adquisitiu igual a menys temps d’oci”.
