La idea de compromís estructural amb les coses ha anat perdent gas i puja la del voluntariat puntual. Hi està d’acord?
No ho tinc tan clar. Diria que les coses es radicalitzen: hi ha més persones que s’acosten a la solidaritat d’una forma més emotiva i des de posicions més puntuals, en part perquè la solidaritat ha estat de moda i perquè ser solidari es promou des de la societat civil, des de les empreses, des de l’administració pública. Però també és cert que aquelles persones que tenen un compromís més sòlid i que tenen més coherència entre el que fan des d’una perspectiva solidària i de les actituds de la seva vida aguanten bastant més temps. Hi va haver una època de compromisos, a la dècada dels setanta, quan jo vaig començar, també. El context abocava al compromís i fins i tot si no hi havia un cert compromís semblava que et quedaves una mica fora, però amb el temps molta gent ho ha perdut. El compromís, lligant-ho amb el tema dels valors, quan no es renova interiorment és molt difícil mantenir-lo. A vegades penso: que és el que et fa mantenir el teu compromís?
Era una de les preguntes que li volíem fer, precisament.
Jo crec que hi ha quatre coses importants. Una és la motivació més interna que té cada persona i aquesta motivació -ja sigui política, social, religiosa, espiritual, humanística- cal promoure-la d’una manera independent de la causa que està intentant promoure, perquè si no és així quan la causa no avança afecta la motivació. Hem de tenir canals complementaris per renovar la motivació més enllà de l’organització en la qual estàs canalitzant el teu compromís. Han de ser canals profunds, que es puguin renovar més enllà de la immediatesa dels resultats. El segon element és deixar-te alimentar per les persones i les experiències amb les quals estàs en contacte. Aquelles persones que són més empàtiques i que tenen més capacitat per poder rebre dels altres recarreguen les seves piles més fàcilment, a partir de les piles d’altres. El tercer element és sentir-te a gust amb el grup amb el qual estàs, per exemple els grups d’esplai, que es formen quan hi ha la vocació d’educar en el lleure però també perquè hi ha la trobada d’un grup de gent que s’avenen. I la quarta: veure que aquella causa que estàs intentant impulsar aconsegueix resultats. Una victòria concreta et dóna molta força. Per tant: motivació interior, saber-se alimentar dels altres, estar a gust amb qui treballes i victòries concretes. Les persones que tenen una dimensió social i espiritual tenen més possibilitats de poder-se renovar. I quan dic espiritual no vull dir només religiosa. Vull dir de vivència interior, transcendent.
Però tenir compromís quan allò que provem de tirar endavant funciona, no és molt fàcil? El veritable compromís no està per sobre d’aconseguir èxit en les accions que tires endavant?
Sí, però el que passa és que nosaltres no som veritables persones. Els compromisos són més teòrics que la capacitat de la persona de tirar-los endavant. És com dir que el veritable compromís és gratuït, que no has d’esperar res a canvi. Sí, però difícilment les persones saben escapar-se del reconeixement que donem segons quins compromisos, per part de la societat o dels més propers. I com que no som veritables persones necessitem d’uns inputs que ens ajudin: més val que siguin indicadors que les causes que tu estàs intentant conduir donen resultats que no inputs que ets una persona més reconeguda, més potent… Tothom requereix d’uns certs inputs que alimentin la seva motivació. Sobretot perquè el compromís es veu com una cosa estoica, que representa responsabilitat… La meva experiència és que aquelles persones que són més solidàries són més alegres, normalment; persones que troben més sentit a la vida, i això fa que vulguin renovar el seu compromís, perquè saben que sense aquest sentit perdran part de la seva alegria. Llavors entre la vida i el compromís hi ha un bucle positiu que es retroalimenta. Quan el bucle és entre el compromís i la responsabilitat arriba un moment que estic cansat de fer coses. Si això no s’interioritza i no representa que fent-ho tu gaudeixes i donan-te als demés ets una persona més alegre… arriba un moment que et gastes i deixes de tenir compromís. L’important és estar compromès, que aquest compromís no sigui una qüestió de dos dies, que puguis gaudir experimentant-lo i no importa gaire on sigui, això ja depèn de cada persona.
La societat en què vivim dificulta el compromís? Potser perquè necessitem més ràpidament que mai que ens sigui reconegut el que fem i que el que fem s’executi més ràpid?
En teoria és més complicat tenir compromís ara que a la dècada dels setanta i els vuitanta. En la pràctica cada època és difícil. Tots tenim una part egoista i una part solidària i en funció del tipus d’experiència que vas tenint desenvolupes més una o altra. Aquelles persones que tenen la sort de viure en famílies on els valors són més cuidats, més explícits… valors que els pares diuen i practiquen ho tenen més fàcil. Sí que és cert que l’estat del benestar et fa pensar que una cosa ja la cobrirà l’estat o el fet de viure en un món competitiu dificulta. Però no crec que aquesta època sigui més difícil que altres. Depèn de la voluntat que tingui un, de qui es trobi i de cap on vulguin anar. El context pot dificultar, però quan una persona té la voluntat de conduir la seva vida des d’uns valors de compromís i solidaritat, aquesta voluntat és superior a la força negativa que hi pot haver en el context. I si aquesta voluntat està molt limitada per un context molt desfavorable, sempre trobarà i buscarà aquelles persones que el faran anar endavant. Pel que fa als joves… Els que tenim fills de quinze o setze anys, ens adonem que podem parlar de moltes coses a casa, però després el que viuen no és això. Són molt més referents per aquests nanos els seus amics que els seus pares i els seus professors. Per això és tan important trobar espais on poden viure valors diferents d’aquesta societat. I per això els centres d’esplais, els escoltes, els campaments… A vegades una situació d’aquestes durant quinze dies pot tenir molta més força que durant tot un curs on viuen un altre tipus de valors.
La paradoxa és que aquests moviments que citava vostè, els esplais i els escoltes, també estan en hores baixes perquè falla el compromís dels monitors…
Sí, perquè és molt més atractiu anar-te’n de campaments d’estiu a centreamèrica que fer de monitor d’escoltes aquí; fer el més difícil atrau. Jo vaig fundar el Casal d’Infants del Raval perquè era la cosa més difícil que hi havia… A vegades no valorem suficientment la importància que tenen els esplais i els grups escoltes per generar joves i adults que contribueixen a la nostra societat i anem directament a les persones que estan en situació més desfavorida. Després passa allò que dèiem: quan un grup té crisi de monitors, els pocs que queden es troben molt solets, no tenen aquell context d’amistats que fa que puguin fer la seva tasca… Quan les coses van cap avall és molt difícil resituar-les i quan van bé se t’enganxa molta més gent. La vida és injusta! Hi ha crisi amb els esplais, però és conjuntural.
Què el va portar a vostè a comprometre’s?
Va ser la suma de dues coses: primer el col·legi on vaig anar, els jesuïtes, que ens van fer teràpia de xoc i ens van dir: “No penseu que la vida és el que vosaltres viviu i veieu, el món és molt més gran, teniu una sèrie de capacitats i és qüestió de posar-les al servei d’altres persones”. I en segon lloc que quan jo vaig començar la universitat, un any abans que Franco morís, hi havia una època de canvi. La gent volia contribuir a una altra Catalunya, una altra Espanya, a la democràcia… la democràcia estava molt lligada a la justícia social… i tot era: “Què puc fer jo per la meva societat?”. Vaig tenir interès polític però de seguida vaig començar a col·laborar amb entitats d’àmbits socials. Hi ha una tercera raó: un cop vaig començar a treballar en l’àmbit social, poc a poc vaig anar veient que estava bé dedicar les tardes i els caps de setmana a això, però que m’hi havia de dedicar més. I vaig decidir invertir la situació. En el meu cas també hi va haver un component religiós. I suposo que si no hagués ajuntat la vessant social amb la religiosa m’hagués cansat més. La font de renovació del compromís és la meva relació amb Déu i a vegades la relació amb altres persones. Cadascú ha de buscar la seva, però hi ha d’haver una font de renovació i regeneració del teu compromís que ha de ser una font una mica més profunda. Ens pensem que perquè fem estem compromesos i jo he vist molta gent que només fent es desgasta.
Un dels possibles motius de la crisi del compromís és que la gent percep pèrdua de llibertat en comprometre’s?
No, al revés. El que es valora en aquesta societat està molt més relacionat amb el poder, els diners, el plaer… que no pas amb donar-se i rebre. Sembla que comprometre’s… per a una persona de vint-i-dos anys que vol optar més per un camí de compromís social vol dir renunciar a un sou més alt, a una carrera professional, a un cert reconeixement… la meva experiència és el contrari. Quan tu tens la sort de poder dedicar-te laboralment a allò en què creus personalment, no només no renuncies a res, sinó que guanyes moltíssim. Pots dedicar bona part del temps a aquells valors que creus que és important que es promoguin i ho pots fer amb persones extraordinàries. No crec que et limiti la llibertat, sinó que com a persona et fa més lliure per escollir allò que està molt més en sintonia amb els teus valors i que pot fer que donis el millor de tu mateix per als altres, que tu et sentis molt més a gust amb tu mateix i que els altres es beneficiïn més de la teva persona.
En quina mesura cal la figura d’un líder per ajudar a assumir compromisos?
Absolutament. No crec que estiguem en una crisi de lideratges, sinó de líders, perquè venim d’una època de grans líders. Ara quan algú coneix la situació del treball infantil, del canvi climàtic… queda tan afectat que diu que vol fer alguna cosa, encara que no sap massa bé quina. L’esforç és explicar a la gent que des de casa, amb el temps que té, pot fer coses. Però necessiten tenir referents positius que els ho diguin. Quan aquests líders són capaços de transmetre la convicció que val la pena fer quelcom, servint com a model perquè altres persones facin el mateix… anem bé. Estem necessitats de líders. Però també poden ser un problema quan les organitzacions en depenen massa, lideratges molt forts que tapen altres possibles lideratges.
Quan parlàvem de compromís semblava que només ens referíssim a les entitats i associacions. Però el compromís pot ser amb moltes coses. Quin creu que és el compromís més difícil?
El compromís amb un mateix, en el sentit de dir: o ens estimem massa o ens rebutgem massa. Anem d’un cantó cap a l’altre. El primer compromís és acceptar-nos tal com som per no quedarnos en la situació en què estem. Acceptar-nos com som i intentar treure’n el màxim profit perquè la societat pugui avançar però també nosaltres treballar-nos per poder avançar. Una persona que intenta comprometre’s ho fa amb diferents facetes: amb la seva parella, amb la família, amb la societat… És la persona que té valors, que no es conforma amb el que és i considera que pot avançar. Aquelles persones que s’accepten, que es treballen, tenen més capacitats per poder plasmar el seu compromís amb diferents dimensions de la seva vida. També passa que les persones que es comprometen molt tenen parelles desequilibrades. Hi ha persones amb un compromís massa unidireccional, especialment els homes. Això no és bo.
Com es viu la idea del compromís entre els pobres?
Normalment els pobres tenen més compromís. La persona, a mesura que té més riqueses materials, ocupa més temps en mantenir-les i està menys disponible per obrir-se als altres. És una experiència que hem passat tots. Les persones pobres tenen dues coses que les distingeixen com a més solidàries: s’han de preocupar menys del que tenen, perquè tenen molt poca cosa i han experimentat molt més el que és la pobresa, la injustícia, la por. Són molt més sensibles que nosaltres. On hi ha més compromís és en aquestes zones on hi ha més pobresa.
Quins valors lliguen amb el compromís?
Conèixer-se un mateix, tenir una font d’inspiració, empàtica, oberta, que sàpiga donar i rebre, amb forta determinació… i amb paciència, perquè les batalles no es guanyen en dos dies. I generosa, que la generositat i la bondat siguin centrals.
