Ser de metge és aprendre cada dia una nova llicó. Una lliçó de què és viure. El contacte proper, diari i íntim amb els pacients, fa que palpi la realitat de l´ésser humà: els seus patiments, els seus desitjos, els neguits, els processos de creixement personal, els procesos d´envelliment… Això en diferents facetes de la seva vida.
Hi ha qui diu que no existeix el malalt: existeix la malaltia. Per això no existeixen els malalts, existeixen els pacients en el seu sentit més etimològic: aquells que “pateixen” un determinat procés. He quedat colpida per les persones-pacients que, davant de situacions límits o extremes de la vida (malaltia, mort propera, dolor físic-psíquic, penes…) mostren una actitud desconeguda en altres moments de la seva vida, coneixent la seva trajectòria anterior, el seu passat. Es mostren amb una gran dignitat, una dignitat fins ara desconeguda, podria haver pensat que inexistent. Parlo tant de nens com joves, adults i ancians.
Viure moments i processos difícils comporta tocar fons en la nostra realitat humana. Però també comporta tocar fons en la part divina que tots portem dins. Ens fa despertar tots els potencials adormits: els recursos, els carismes… Ens fa sorgir i ressorgir o manifestar una característica pròpia de la persona humana com és la dignitat.
Viure dignament el procés que ens toca viure és un repte per a tothom. Perquè davant el dolor, sovint l’estima envers l’entorn i envers un mateix pot caure en picat. He experimentat situacions sorprenents de grans mostres de dignitat en especial amb malalts de la SIDA, amb persones drogoaddictes, amb immigrants sense gaire esperança humana, amb refugiats aquí i a països del Tercer Món, amb indigents, etc. En els moments en què sentim l’abandó, en els moments de dolor, de patiment… he vist persones resorgir del no-res, reafirmar-se en la vida, créixer per expressar el seu amor a la vida, el seu amor envers coses insignificants, però que expressaven la grandesa d’aquelles ànimes portades fins al racó més fosc de l’infern humà. L’home manifesta la dignitat davant del patiment, de la finitud de la vida, del límit humà, de la desgràcia, de la malaltia. Davant d’aquestes situacions, la vessant més humana, aquella que resta adormida dins del cor, es desperta. Jo, com a metge, l’he admirat. I, tot i saber què s’esdevindria, he quedat admirada una i altra vegada, davant la grandesa del misteri de la vida humana expressat en aquest diàleg amb els propis límits.
