No acostuma a succeir que quan arribi Nadal hom tingui ganes de marxar de casa, sinó més aviat el contrari. La gent “torna a casa per Nadal” com diu l’anunci televisiu. Però jo vaig agafar les maletes i em vaig endinsar en un país totalment desconegut per a mi, sense saber què em trobaria. L’únic que tenia clar era que dedicaria el Nadal a ajudar el meu amic Rafa Moreno a preparar les acollides d’estiu d’orfes ucraïnesos per part de famílies catalanes.
L’agenda era molt completa i vam haver de visitar molts amics (que freda queda la paraula contactes per parlar de tota la gent que ens va acollir a les seves cases i va compartir la taula amb nosaltres). Després de gairebé una setmana de vida a l’estil road movie, vam arribar al nostre destí principal: el sanatori de Zhuravno. Aquesta institució, de titularitat estatal, es dedica a acollir els nens orfes d’entre 7 i 16 anys que tenen algun tipus de malaltia. Hi ha diversos edificis que envolten la seu principal, que en el segle XVIII va ser un meravellós palau d’estiueig. Ara fa dos anys i mig que està mig derruït a causa d’un incendi. Allà hi dormien els infants, que des de llavors s’amunteguen en unes quantes aules de l’escola de l’orfenat.
Vam arribar tot just per poder celebrar la nit de cap d’any amb els orfes. Tot i que molts coneixien en Rafa, la nostra aparició va ser rebuda amb una gèlida indiferència. Tots estaven veient la televisió, totalment alienats, incapaços d’articular una resposta a l’estímul que podia suposar l’aparició d’uns estranys. És ben cert que hi havia molts adults voltant per allà: infermeres, professors de guàrdia, cuineres, dones de fer feines… però cadascú vivia dins de la seva bombolla, la interacció era mínima, el silenci tallant, les mirades caigudes, insuportables.
La màquina burocràtica de l’orfenat va resistir-se a que per un dia els nens no anessin a dormir a dos quarts de nou… vam lluitar per tal que, almenys una vegada, els permetessin festejar fins a les dotze i saludar el nou any. A la nit, tots a taula, amb les mans sota les cuixes, callats, mirant com la Natàlia, una noia més gran que ens va ajudar molt, posava al davant de cadascun d’ells delícies tals com un tall de taronja, un plàtan, un bocí de xocolata… Jo em vaig asseure com un nen més i vaig començar a fer el pallasso, en el més estricte sentit de la paraula, amb l’ajut de la càmera de fotos, esprimint el meu limitat repertori de mirades de complicitat i sense l’ús del meu recurs fàcil, l’enginy verbal (ja que no tenia ni idea d’ucraïnès). De sobte una nena petita va somriure. Es deia Nàstia… Després un altre noi, i un altre… Sentia com si es desfés una gruixuda capa de gel… A la televisió, que presidia la vetllada, el President finalitzava el seu discurs i així es deixava pas a un nou any. La música va començar a sonar. I mentre els adults ho celebraven amb un brindis, els nens, fent una filera, feien la primera conga de la seva vida, ballant com si estiguessin encantats per un flautista d’Hamelí del segle XXI, armat no amb una flauta, sinó amb una càmera digital, un mòbil i un ipod.
Aquells nens tenien menjar, vestit i vivien sota un sostre, protegits del dur hivern continental. Tot i així, em van semblar les persones més necessitades que havia vist en la meva vida. Què els mancava? El sentit comú ens ho diu, i l’ONU ho va deixar per escrit perquè ningú se’n oblidés mai: “El nen, per al ple i harmoniós desenvolupament de la seva personalitat, necessita amor i comprensió” (Principi 6è de la Declaració dels Drets del Nen).
