El fet religiós és un fenomen present en totes les cultures i que, com diu la mateixa paraula, intenta unificar per dins la persona i, al mateix temps, “relligar-la” amb els altres, amb la natura i amb Déu. Actualment, a causa de l’encontre de les grans religions de la Terra, és un fenomen universal. Podem afirmar que la religiositat és l’entranya transcendent de les cultures. Als països occidentals, al mateix temps que es dóna un procés de pluralisme i secularització que ha afectat les religions tradicionals tal i com afirma el sociòleg Peter Berger, van apareixent unes noves formes de religiositat i religions de substitució.
La malaltia és una experiència que afecta tothom, que fa descobrir els límits de la vida, i és un anunci de la mort que tard o d’hora arribarà. Solament qui està preparat per a la mort està preparat per a la vida, perquè altrament es pot viure escapant del fonament d’un mateix. La relació entre la malaltia i el fet religiós és normal, perquè afecta el misteri profund de cada persona i de totes les persones, encara que aquesta relació sovint es viu d’una manera no conscient. La malaltia té una dimensió física, psíquica, social i espiritual. La física és la que afecta la bioquímica de la persona i genera dolor en el cos. La psíquica afecta la ment i l’afectivitat, i provoca por i angoixa. La social és la que afecta les nostres relacions amb els altres i causa marginació i exclusió. La malaltia espiritual és la que afecta el misteri de l’ésser i és l’origen de la perplexitat i de l’escepticisme, però també de la humilitat i la recerca del sentit. L’experiència del propi dolor i de l’acompanyament del dolor dels altres m’ha fet descobrir que en la vivència de la malaltia i del fet religiós no hi ha mai unes actituds químicament pures. Com en totes les coses humanes, la relació entre malaltia i fet religiós de vegades es viu negativament, altres vegades d’una manera ambigua i en uns altres moments d’una manera positiva.
En la vida personal hi pot haver una vivència religiosa patològica de la malaltia, que consisteix a viure la religió com un refugi i un fals consol enfront de les dificultats de la vida (Freud), com l’alienació de treure uns avantatges per eludir la responsabilitat personal (Marx), o bé com la negació de la dura realitat (Nietzsche). En aquests casos la religiositat no ajuda a viure la malaltia amb maduresa, sinó d’una forma confusa o separada de la vida real. (…)
Tanmateix hi ha, també, una vivència positiva de l’experiència de la malaltia i de la seva relació amb la religió. És aquella que, tot superant aquestes patologies negatives, potencia un diàleg realista entre la vida humana espontània i la religió. Hi ha estudis científics recents que elaboren una reflexió objectiva sobre aquesta nova aproximació de la religió a l’experiència del dolor. Aquests estudis posen en relleu que la religió, viscuda d’una manera sana, és una font de guarició i de salut. I això no pas per autosuggestió o alienació, sinó per la seva capacitat d’humanització i de vivència espiritual.
La salut de la persona és complexa. La medicina ho ha anat descobrint. En un primer moment, es va adonar de la relació entre la salut física i la psíquica, perquè la malaltia, que és la carència de salut, respon a un dèficit físic, però també intel·lectiu i emocional. Aquesta interrelació entre ambdues dimensions és acceptada per tothom. La ciència també s’ha anat obrint a investigar la relació entre la malaltia psicofísica i la dimensió social de la vida, perquè molts problemes de salut emergeixen de les carències socials. Aquestes obertures successives de la ciència a la complexitat de la persona han anat ajudant a progressar, a descobrir noves teràpies i a ampliar el concepte de salut integral, tot i que encara hi ha sectors que mantenen un concepte reduccionista de la persona.
La nova frontera de la salut en aquest començament del segle XXI és la recerca de la relació de la salut física, psíquica i social amb el misteri profund de l’existència que és l’espiritualitat. No em refereixo a una espiritualitat ideològica, sinó a la necessitat d’humilitat davant la contemplació de l’univers en la seva magnitud i de l’interior de la persona en la seva singularitat única i irrepetible. Per això, cal vigilar per no caure en les actituds patològiques immadures, però cal estar sempre oberts a la recerca positiva.
La unitat interior, que brolla d’una experiència religiosa positiva, és beneficiosa per a la salut, perquè és guaridora, ja que en fomentar la serenitat, la pau interior, el sentit i l’esperança, potencia l’energia positiva i l’esforç total de la persona per superar les crisis. Això fa que molta gent es curi, perquè converteix les dificultats en oportunitats per créixer.
Quan la superació de la crisi no és possible i cal fer front a la mort, la religiositat ajuda a tenir una actitud saludable i constructiva davant la malaltia i a preparar el traspàs. Hi ha gent que, per manca de maduresa, viu patològicament la salut i, en canvi, unes altres persones amb carències físiques, psíquiques o socials viuen la malaltia d’una manera saludable i generadora de sentit.
És convenient, doncs, encetar un diàleg social sobre la relació entre l’experiència de la malaltia i el fet religiós. Hi ha tres tasques que cal anar fent per tal d’avançar en la recerca. La primera és la necessitat de continuar duent a terme estudis científics per explorar el misteri de l’ésser, ja que tot el que afirmem de la persona és sempre aproximat. Aquests estudis científics han d’anar seguits d’una reflexió filosòfica i teològica. La segona tasca és la necessitat de potenciar el diàleg interreligiós per compartir l’experiència espiritual de les diverses tradicions religioses. Aquest diàleg entre Orient i Occident està cridat a ser molt important en les properes generacions. La tercera és la conveniència d’escoltar el testimoniatge dels místics i els espirituals, perquè són un “laboratori de recerca” del sentit últim de la vida en la seva perspectiva més evolucionada.
Aquesta recerca multidimensional – física, psíquica, social i espiritual – sobre la salut és una nova frontera per a la humanitat i per a la ciència. És un camí difícil i costerut, però esperançador, per trobar sentit al fet d’haver nascut sense que ningú ens hagi preguntat mai si ho volíem.
