Quan parlem de dolor ens referim al dolor físic, però tan important és aquest com el dolor psíquic o el moral. Cadascun en el seu nivell ens proporciona una forma diferent de patiment, però acostumen a imbricar-se l’un en l’altre, fins al punt que tenen tendència a agermanar-se. Cos i ment sempre van de la mà i tot el que ens succeeix en un àrea de nosaltres mateixos, ens afecta com a éssers humans complets.
És per això que en qualsevol manifestació del dolor tot el nostre jo hi participa i és amb tot el que som que ens enfrontem a l’experiència dolorosa.
Com a metgessa, no hi ha acte mèdic on no hi intervingui. Quan és fàcilment medicable, adormir-lo no suposa gaire problemes, vivim en una societat on s’espera que tindrem les mesures necessàries per reduir tot tipus de dolor. Però quan això no és possible i l’alleugeriment és l’única sortida, altres conceptes i altres mesures s’han de posar en joc.
El dolor crònic com a experiència vital ens situa en un context complex; la certesa d’una continuïtat que no hem volgut en cap moment però que és un fet difícilment obviable, fa que s’hagin de buscar nous camins per aconseguir gaudir de la vida, malgrat la seva presència.
Assumir el dolor crònic, afrontar-lo de cara, saber trobar elements que ens permetin deixar-lo de banda. Vet aquí tot un repte que posa les nostres capacitats al límit i que ens dóna una eina per trobar en nosaltres mateixos els recursos suficients per tirar endavant.
Afrontar el dolor requereix de maduresa, de valentia i d’humilitat. Maduresa per lluitar contra la desesperació, valentia perquè és més fàcil deixar-se vèncer quan l’enemic el tenim incrustat i no deixa treva, humilitat perquè és un procés personal que també necessita dels altres per anar sobreeixint i no ens acostuma a agradar gaire saber que podem dependre dels altres per anar guanyant terreny en una cosa tan nostra.
Saber sortir-nos de tot això forma part d’aquest constant enfortir-nos a tots nivells que suposa l’aventura de viure.
