“Que la mort ens agafi vivint” Maria Coll
A quest mes una notícia ha omplert moltes pàgines de diaris i molts minuts d’informatius: l’enfonsament del creuer Costa Concordia davant de l’illa italiana del Giglio, que ha deixat un balanç de 17 morts i 22 desapareguts. De tots els detalls d’aquest accident, narrat pràcticament minut a minut, en destaco dues declaracions. En primer lloc un supervivent que preguntat per si tornaria repetir l’experiència de participar en un creuer contestava: “Sí, perquè ara la probabilitat que torni a passar és molt baixa”. I en el mateix sentit, un altre passatger que estava a punt d’embarcar a un vaixell similar afirmava: “Tens més probabilitats de morir en un avió que a un vaixell i ara segur que hi haurà més seguretat”. Aquella mateixa setmana, però, un altre creuer també s’acostava imprudentment a la costa.
De fet, la conclusió d’aquest passatger és errònia, ja que segons les estadístiques en realitat tenim més possibilitats de morir ofegats que morir d’accident d’avió. L’historial dels darrers accidents marítims, si no tenim en compte els pesquers i les embarcacions relacionades amb els viatges migratoris, és notable: el 10 de juliol del 2011, van morir 122 persones quan es va trencar un creuer a Bulgària; el 23 de juliol del 2008, vuit-centes persones van morir al bolcar-se el ferry Princess of the Star a Manila; el 30 de desembre del 2006, hi van haver quatre-cents morts en bolcar el Senopati Nusantara a la ruta aJava-Indonesia; el 3 de febrer del 2006, 1000 víctimes mortals per un incendi en el ferry Al-Salam Boccaccio 98, etc. La llista és llarga.
I és que la por que l’home té a la mort, encara que la única certesa a la vida és que tots un moment o altre deixarem de viure, ha generat la invenció de coses tan sorprenents com un programa disponible a internet –DeathRiskRankings.com– que et permet calcular, a través de taules comparatives alimentades per estadístiques de salut reals, quina probabilitat tens de morir segons edat, sexe i lloc de residència. Un programa molt útil pel mercat que s’alimenta d’aquesta temença: les companyies d’assegurances. De fet, en els països benestants no hi ha gaires diferències respecte les primeres causes de mort: malalties cardiovasculars, càncer i malalties cardiorespiratòries. Darrera d’aquestes tres, ja apareixen les no naturals: suïcidis i accidents de cotxe – l’ofegament està en vuitena posició i l’accident d’avió en dotzena-.
Si deixem de banda el suïcidi – aquesta taxa ja va merèixer un article en aquesta mateixa revista ara fa uns números– la majoria de les persones no escollim com morir. Igual que no decidim si volem néixer en una família o en una altra, tampoc decidim el nostre final. De fet, ni cuidar el nostre cos, encara que sempre resulta recomanable, és garantia de res. Als darrers enterraments que he acudit eren de persones de mitja edat víctimes de càncer. I en tots he tingut la mateixa impressió: malgrat la mort els havia arribat massa d’hora havien abandonat aquest món satisfets d’haver viscut. I és que les estadístiques només són números. Tot apunta, encara que el joc de probabilitats ens doni esperances, que lamentablement hi haurà més naufragis, però que la por no ens faci aparcar el plaer de navegar. Que el neguit de no haver viscut suficient quan ens arribi el nostre moment, no ens faci oblidar la vida. “Després de tot, la mort és el símptoma que hi hagut vida”, deia Mario Benedetti. Doncs que la mort ens agafi vivint.
“Responsabilitats alienes sí, però també les pròpies” Joan Salicrú
E ncara que em repeteixi, no puc estar de verbalitzar el que em va venir al cap després de passar a casa un dels dies de després de la tragèdia del Costa Concordia, veient com els diferents canals televisius –en registres formalment informatius i formalment d’entreteniment però que acabaven competint a veure qui explicava la història més sucosa– s’acarnissaven davant la figura del capità del vaixell, el famós Schettino. Tots plegats, durant uns quants dies, vam tenir la consciència molt tranquil·la, perquè no vam parar de fer mofa d’aquest personatge prototípicament italià, fent bona la teoria del boc expiatori. “Quina barra, aquest home, quin irresponsable. Quina falta d’ètica professional!”. Responsabilitat, ètica… I, mirant el televisor, pensava: està molt bé que tots apel·lem ara a la responsabilitat, a l’ètica professional. Fantàstic. Però … què hauríem fet nosaltres, donat el cas? Tan responsables som? Actituds tan ètiques tenim a la feina? No sé, no sé… Va, aprofitant que són davant meu, fem una prova. Els explico una situació que vaig viure recentment i vostès em diuen que farien. Així podrem aclarir quin és el nostre grau d’ètica personal.
El cas és que un dia vaig tancar la porta de casa deixant-me claus a l’interior, dins del pany. Vaig haver d’avisar un senyor d’aquests que en diuen cerrajeros perquè vingués a obrir-me la porta. A l’hora de pagar, el senyor em diu: “Poso que hem obert la porta després d’un intent de robatori?”. I jo: “Com?”. “Sí, home, després vas als Mossos i ho denuncies… és per lo de l’asseguradora”. “Lo de l’asseguradora”, per si algú no ho ha entès, vol dir que així l’asseguradora t’acaba pagant l’oblit de les teves claus dins de casa. Molt bé, doncs aquest és el cas pràctic. Què farien vostès? Li dirien que sí, que omplís el paper dient que ha estat un robatori – sembla ser que és el més habitual, pel que em va dir l’operari- o no?
Posem que la resposta és que no, que li pagarien el que toqués a l’operari, encara que fossin 200 euros. Llavors d’acord: correm a exigir la màxima honestedat i transparència als qui ens governen, als banquers, als empresaris, als periodistes… a tots els que tenen un paper públic a la nostra societat. Que caigui qui hagi de caure. Sense contemplacions. Tolerància zero amb la mínima pràctica incorrecte tan legalment com èticament, en qualsevol estrat, ni que sigui per un cèntim d’euro. A mort. Però si la resposta al test és la primera opció… ho sento molt, però no tenim legitimitat moral com per fer tot això que deia ara. No. S’ha de ser una mica seriós.
Si tots plegats apliquéssim allò que públicament reclamem que haurien de fer “els altres”, el país aniria molt millor. Si no hi va, per alguna cosa deu ser. O no?
