Psicòloga de la Fundació Hospital de Mataró, una entitat de referència al Maresme en l’àmbit de la salut integral, el suport emocional i la innovació social.
Una nena de Guatemala coneix la pobresa i la discriminació racial. Cinc membres de la seva família, entre ells el seu pare i la seva mare, són brutalment torturats i assassinats per militars. De gran, aquesta camperola analfabeta aprèn a escriure per a portar un missatge pacifista a tot el món. Després d’anys de lluitar pels drets humans la seva tasca és reconeguda com el Premi Nobel de la Pau. El llibre es deia Em dic Rigoberta Menchú, i així em va néixer la consciència. És una de les moltes històries de persones cèlebres que han aconseguit sobreposar-se i treure el millor de si mateixes a partir d’una adversitat.
Existeixen milers d’històries anònimes dignes d’admiració. Individus que s’enfronten al diagnòstic d’una malaltia greu amb fortalesa, nens que després de patir traumes són capaços de triomfar i ser adults feliços, pares que ajuden els seus fills a superar deficiències, persones que converteixen fets dolorosos en un impuls per ser millors… Són exemples vius d’autosuperació, històries que ens fascinen i que ens commouen perquè ens recorden que l’home té capacitat per superar els cops del destí.
Però, quina és la força que ajuda a algunes persones a superar poderosos obstacles? És neix amb aquesta força o es cultiva? Com s’aconsegueix mantenir l’esperança quan un se sent completament desesperat? Encara que tots tenim en ment exemples, més propers o llunyans, sobre el significat de la força interior,resulta difícil explicar en què consisteix aquesta capacitat. Possiblement es tracta d’una suma d’ingredients: la confiança en un mateix, la voluntat, la constància, l’esperança, la capacitat d’actuar, la resistència, l’entrega… sent el resultat d’aquesta barreja diferent per a cada persona. En les situacions que suposen un repte és quan més es pot activar aquesta capacitat. Deia Saint-Exupery: “L’home es descobreix a si mateix quan s’enfronta als seus obstacles”. Davant l’adversitat la vida adquireix tota la seva seriositat. I és aleshores quan ens sentim pressionats a excavar en el nostre interior i treure a la llum recursos i capacitats soterrades.
Avançant en el concepte resiliència
Una experiència traumàtica trenca la perspectiva vital de la persona. Produeix una ferida que pot ser més o menys profunda o dolorosa, però que, en tot cas, canvia la realitat i la percepció del món. Una persona mai és la mateixa després d’una pèrdua important, d’un abús, de viure a prop de la violència, de passar per una malaltia potencialment mortal… La seva principal tasca a partir d’ara serà aprendre a viure amb aquesta experiència a la seva memòria i sanar la ferida perquè es pugui cicatritzar sense deixar seqüeles irreparables. Certes persones mostren una major capacitat per enfrontar-se als problemes, aconseguint inclús donar-los un gir per convertir-los en font de riquesa i fortalesa. Però la resiliència, més que patrimoni d’uns pocs, una cosa que es té o no es té, és una qualitat a construir, a anar teixint.
Com es mobilitza la resiliència? Segons els estudis sobre aquest valor, perquè algú pugui creure en si mateix és indispensable que abans altres hagin cregut en ell. Així de senzill. S’ha comprovat que individus amb històries terribles, amb carències enormes, eren més capaces de suportar la seva situació si en algun moment de la seva vida havien comptat amb una persona, encara que només en fos una, que els hagués ofert reconeixement i afecte incondicional.
Construïm la nostra identitat i també la nostra fortalesa, amb interacció amb les persones de l’entorn. Superar una situació molt adversa requereix un procés en què intervenen abans de tot l’esforç o la tenacitat de la persona. En moments especialment difícils, l’únic poder que sembla tenir la persona és acceptar la situació, per terrible que sigui. Només a partir d’aquest rendiment pot reduir la lluita i la ràbia, que potser en un altre moment van ajudar-lo a sentir-se fort, però que aleshores només l’estanquen en la impotència i el sofriment. Acceptar, però, no significa consentir, abandonar-se o negar la ferida o el repte. El problema existeix, no es pot retrocedir al lloc on estava abans, en el cas que ho vulguem. Es tracta de saber què fer amb això i convertir-lo en una oportunitat per a ser millors.
Una de les claus per aconseguir-ho és començar a trobar un sentit a allò que s’està vivint, o a allò que es va viure. Quan algú comença a relatar la seva pròpia història pren distància de la seva situació i sorgeix un fil, una raó, que el pot ajudar a suportar la part més bona del present. Segons Nietzsche, “qui troba un perquè per viure, trobarà casi sempre el com”. Recuperar el sentit sobre la pròpia vida implica mirar cap el futur, tenir esperança en el provenir i en el fet que se’n pugui extreure d’aquesta vivència una oportunitat.
Encara que no es visquin circumstàncies tan extremes, aquesta actitud s’adopta davant tot allò que pot marcar el rumb d’una situació. Moltes vegades no podem canviar allò que ens ha tocat viure, doncs la vida sovint ens depara sorpreses poc agradables o ens planteja reptes que ens fa por encarar, però la fortalesa comença a créixer quan acceptem la realitat, inclús quan reconeixem la por i acceptem la prova.
