Obama va suposar un alè d’esperança, però no es pot confondre la il·lusió del polític amb l’il·lusionisme del mag.
Malgrat la recent victòria de Barack Obama a les presidencials dels Estats Units encara recordo l’eslògan que va utilitzar quan es va presentar per primer cop: “Yes, we can”. I és que després de la llastimosa política de George Bush, el “sí, nosaltres podem” d’Obama resultà una alenada d’ aire fresc i innovador en un món ja presumiblement immers en el que seria una crisi demolidora. En efecte, Obama –com Kennedy en el seu moment– despertà una esperança vers un món millor i generà un munt de noves expectatives en el si d’una societat nord-americana immersa sempre en el marc d’un continuisme exasperant i orfe d’engrescadors horitzons polítics, econòmics i socials.
Però no es pot confondre la imprescindible il·lusió del polític amb l’il·lusionisme del mag o del prestidigitador de torn. La illusió d’un líder parteix d’ un projecte creïble i d’una trajectòria personal reeixida, i, a la vegada, requereix ser orientada cap a uns objectius previsiblement realitzables. Per utòpics que d’ entrada puguin semblar. Si no és així, recull frustracions o, pel cap baix, genera desafecció i desencís. Justament és el que ha passat en la recent segona campanya electoral d’Obama. El seu projecte social de fa quatre anys, inicialment ple d’ entusiasme, ha estat ple de resultats no satisfactoris i de promeses incomplertes. Perquè no ha trobat el suport majoritari d’ un americanisme “way of life”, carregat de petulància i superioritat insultants, que no es planteja un veritable canvi de model econòmic i social, ni renuncia al seu paper de “sheriff ” de l’“ordre establert”, en aquest món xacrós i convuls que ens ha tocat viure. Il·lusió, sí. Però realment impregnada de realitat transformadora, basificada en l’esforç real i col·lectiu de molts. Si no és així, “il·lusió” és una paraula ben sonant però exempta de real de valor i de contingut. La “il•lusió”que té sentit és només aquella que combina “expectatives” amb “realitats palpables”, en el marc d’ una dialèctica constant entre “teoria” i “pràctica”. Entre el fer volar coloms i el tocar de peus a terra.
