A la presentació de la revista ‘Valors’, a Mataró, el 26 de gener de 2004, Francesc Torralba va exercir de padrí de la publicació però va demanar 25 números per poder-ne fer una primera valoració. Superat aquest número, li hem demanat l’esperat anàlisi.
Commemorar els primers cents números de la revista Valors que tenen a les mans és una gran notícia. Perquè és relativament senzill començar una revista, però mantenir-la al llarg del temps i fer-la créixer és veritablement tot un repte. Exigeix esforç, constància, tenacitat, imaginació, una gran dosi de voluntat i, sobretot, audàcia. És una molt bona notícia, perquè significa que ha despertat l’interès d’un bon nombre de lectors que se senten fidels i partícips del projecte.
La revista Valors ha assolit aquest objectiu. Ha sabut compaginar creativitat i tradició, arrelament i cosmopolitisme, profunditat i claredat, forma i fons. La vaig veure néixer ara fa nou anys i em plau contemplar com durant aquest temps ha crescut en qualitat i ha adquirit progressivament més ressò social. És un exemple d’excel·lència. S’ha fet un lloc en el món dels valors i es cita i consultada arreu del nostre país.
Precisament la preocupació per l’excel·lència ha crescut en els darrers anys a casa nostra. Ja sigui per causa de la crisi o bé per convicció, s’observa una progressiva voluntat de fer les coses cada cop millor. Es podria dir que és un valor emergent.
L’excel·lència és una qualitat cobejada, l’anhelen totes les institucions i organitzacions; totes desitgen passar els controls de qualitat i ser acreditades, perquè saben que posseir aquesta excel·lència és ampliar el mercat, tenir més demanda i, per tant, competir millor.
Aquesta preocupació per l’excel·lència professional i institucional és una bona notícia. És un d’aquells valors que forgen el capital intangible d’un país, la riquesa immaterial d’una nació. No hi ha dubte que viure en un país en el qual els ciutadans s’esforcen cada dia per ser millors, per fer millor la seva feina, és un actiu molt potent que té la seva traducció en la vida professional i en la institucional.
L’excel·lència és la intolerància a la mediocritat i a la inèrcia; és el compromís sacrificat per aprendre dels errors i per conquerir nous horitzons, sempre més llunyans i més difícils. Exigeix rigor, perseverança, autocrítica i, sobretot, una permanent lluita contra la fatiga i la mandra. Només qui venç la temptació de parar-se i repetir-se pot arribar a ser excel·lent. És difícil començar, encara més mantenir-se, però molt més mantenir el nivell excel·lent de les pròpies contribucions.
Cal saber prendre distància d’allò que es fa, mirar-s’ho meticulosament, escoltar els altres, tenir l’audàcia de rebre les crítiques oportunes i tornar-s’hi a posar amb esperit constructiu. Sense prendre distància, no hi ha possible excel·lència, perquè en prendre perspectiva és quan veiem els punts febles, però també les fortaleses i és aleshores que sabem el que cal refer i tornar a començar de bell nou.
Per assolir aquesta fita, cal passar pel pont de punxes de l’error i aprendre de les fallades. L’èxit forma part de l’excel·lència, però també pot esdevenir-ne certament una barrera, perquè l’èxit ens confirma en allò que fem i, aleshores, és fàcil caure en la temptació de repetir-se fins a l’extrem. La repetició condueix al tedi ningú que aspiri a ser excel·lent pot avorrir-se amb la seva feina.
Ningú no dir de si mateix que és excel·lent. Cap organització no pot atribuir-se aquesta qualitat. L’excel·lència és un tret que els altres atribueixen des de fora a partir de veure com actua i obra una persona o bé com opera una institució. El perill és sucumbir a l’orgull o bé a la vanitat. Quan això s’esdevé, fàcilment es perd l’excel·lència, perquè és propi del qui és excel·lent no sentir-se mai del tot bé amb allò que es fa. Aquesta autoexigència interior és l’arrel de tota vertadera excel·lència. El qui es vanta d’allò que ha fet o bé d’allò que és, fàcilment cau en l’orgull i l’orgull és, com es pot veure, incompatible amb l’excel·lència.
Des de diferents sectors, s’ha posat clarament de manifest que l’excel·lència no és, en l’actualitat, un luxe, sinó una aspiració absolutament necessària per a tot agent que aspiri a competir activament en el marc d’una economia de mercat. L’usuari és, cada cop, més exigent. Espera bons productes, eficiència i eficàcia, celeritat en l’acció i resultats excel·lents. Sap que disposa d’un gran ventall d’ofertes i, si detecta que en la competència el servei és millor, la cercarà sense problemes.
L’economia de mercat exigeix, doncs, l’aspiració a l’excel·lència, però aquesta aspiració només esdevé realitat si, a més a més, de formació constant, es lluita activament contra les actituds derrotistes i contra la moral de la resignació. Per assolir-la, cal formar-se de manera permanent i estar sempre amb l’esperit obert, a l’aguait d’allò més nou que pot irrompre en l’escenari; però també cal aprendre del saber fer de les generacions més grans, de la saviesa que donen els anys i que massa freqüentment es subestima. No hi ha accés a l’excel·lència sense treball, ni escolta, sense voluntat d’educar-se una i altra vegada. Els dic molt sovint als meus alumnes de la universitat que solament podran arribar a ser excel·lents en la seva professió si no abandonen mai la passió per l’estudi.
Per créixer personal i col·lectivament no n’hi ha prou en repetir patrons i reiterar models. Cal innovar, arriscar, actuar creativament, però, a l’hora, amb prudència. Aquesta simbiosi d’audàcia i de prudència és l’arrel i la base de l’excel·lència. És excel·lent aquella institució que mai no està del tot satisfeta amb el que fa, que aplica un sentit crític a cada procés i moviment que té lloc en el seu interior, però, a la vegada, també sap reconèixer i vendre bé els seus actius, sense amagar-los, ni desconsiderar-los.
Darrerament, han proliferat les agències de qualitat, òrgans que, des de diferents estaments, vetllen per l’excel·lència de les institucions educatives, sanitàries, universitàries, socials o empresarials. És una bona notícia, però cal estudiar bé els ítems i els barems que hi ha en joc, perquè l’excel·lència no ve donada tan sols pel creixement de mercat, sinó pel valor objectiu d’allò que es fa. Ser molt sol·licitat pot ser un ítem d’excel·lència, però hi ha d’altres raons que no depenen del bany de masses.
L’excel·lència professional depèn, directament, de la competència científica i tècnica, però també de l’anomenada competència ètica. Un professional excel·lent coneix perfectament el seu terreny disciplinari, s’esforça per estar al dia i conèixer la darrera innovació, però, a més a més, té unes qualitats o virtuts que el fan capaç d’interaccionar positivament amb els altres: l’amabilitat, la cortesia, la solidaritat, la humilitat i la tolerància.
L’excel·lència, doncs, no és una qüestió menor. Afecta íntegrament la dimensió ètica i el client conscient i crític és capaç de reconèixer el mode com s’ha fet un producte i la responsabilitat social corporativa que porta a terme l’empresa han de vetllar per l’excel·lència de les institucions i dels professionals.
Acostumar-se a la cultura de l’avaluació, però, no és fàcil, ni còmode, però és l’únic mode d’aplicar una filosofia de la superació i, d’aquesta manera, poder competir en condicions d’igualtat amb altres institucions i professionals d’Europa. A ningú no li agrada ser avaluat. No ens agrada als professors, però també agrada a les institucions educatives i, no obstant això, és bàsic per progressar i arribar a paràmetres objectius.
En molts països europeus aquesta cultura està instal·lada des de fa temps i té com a conseqüència una exercici més responsable de les pròpies obligacions. Quan un sap que serà avaluat i que aquella avaluació tindrà efectes en el seu reconeixement econòmic o social, activa el treball per l’excel·lència.
L’ideal fóra que tot professional i tota organització aspirés, per convicció, a ser excel·lent, però no sempre és així. Hi ha l’engany, el frau i la farsa. Enfront d’aquestes situacions, cal implementar una cultura de l’avaluació de manera periòdica, però també cal avaluar els avaluadors, perquè no hi ha d’haver ningú exclòs de procés d’examen.
Quan el marc europeu d’educació superior efectivament sigui un fet, els nostres estudiants acabats de graduar hauran de poder obrir-se camí en un mercat on competiran amb graduats d’altres països. Només els qui hagin excel·lit en les seves respectives àrees, podran fer-se un forat.
