Dins de la commemoració de l’Any Espriu el crític d’art de Valors visita la mostra Espectres del laberint grotesc de Jordi Cuyàs, un joc artístic amb els personatges del poeta.
No sabria dir quina relació tenia Salvador Espriu amb l’art. Però sí que té certa idea del que representa l’art al món. I, més concretament, al seu particular món, prenyat de referències de la tradició bíblica (iconoclasta), la clàssica (conceptual) i l’egípcia (simbòlica). En el seu propi sistema d’imatges, el compara amb una porta. En un dels seus últims llibres hi recull un aclaridor poema (Potser només això) diu: “L’art, una llarga / por de camí, la porta / del fred silenci / que esdevens, quan les coses / són mar del teu naufragi” (Per a la bona gent, 1984, p. 51). En canvi, sí que sabem què pot fer, Espriu, en la ment de força artistes. Només a Mataró, per exemple, dos casos reveladors. El primer, la sèrie d’escultures de Manuel Cusachs sobre El caminant i el mur, que van reunir-se fa poc al Museu d’aquesta ciutat amb motiu de l’Any Espriu. I el segon, un muntatge de Jordi Cuyàs (Mataró, 1957).
Ell és l’autor de la mostra Espectres del laberint grotesc, produïda també dins la commemoració del centenari del poeta. L’autor presenta deu vídeos corresponents a deu personatges de narracions o peces teatrals d’Espriu (l’Altíssim, Plem, Ariadna, Euleteri, Vasthi, Trinquis, Tereseta, Maria Castelló, Quel·la i Salom). Per a la realització dels vídeos, Cuyàs ha elaborat mil dibuixos a llapis, agrupats per a la creació de moviment, que es desenvolupa de forma contínua. Els dibuixos, doncs, contenen un to minimalista ajudat pel traç senzill, per la pobresa cromàtica (negre sobre blanc amb tocs de vermell) i per episodis relativament curts. Passats pel vídeo, semblen gairebé tot el contrari: profusió d’imatges i “pantallassos” i una narrativa de mai-no-acabar que composen un intens retaule.
Tres conclusions ràpides. Una: la tria dels personatges ens indica que el poeta (que també hi és representat com a Salom), no fou tan sols poeta, sinó també autor de narracions i dramatúrgia. Dues: l’intercanvi de dos llenguatges artístics, un d’arcaic (el dibuix a llapis) i l’altre modern (el vídeo), és una bona metàfora sobre el rol fonamental de la tradició al món contemporani, del qual Espriu en fou un gran exponent. I tres: la capacitat evocadora de les imatges de Cuyàs provoca en l’espectador noves possibilitats narratives. Així fa, com si diguéssim, d’artista i no de simple il•lustrador. Deu portes.
