El faulista llatí Fedre (15 a.C.-50 d.C.) va escriure una faula molt optimista sobre la veritat titulada Prometeu i Dol. Hi explica que el Prometeu, un tità filantrop que va robar el foc del cel i el va lliurar als homes per compensar els seus patiments, estava sorprès per les mentides que els homes es deien entre si. Per contrarestar aquesta conducta, va decidir modelar amb fang la figura de la veritat i així els homes la podríem veure cara a cara. Era aquest un projecte que exigia el treball d’un gran artesà. En acabar-la, es va presentar al seu taller el missatger de Júpiter reclamant la seva presència a l’Olimp. Sense temps de fornejar-la, Prometeu va encomanar el seu taller al seu ajudant, Dol (que significa Engany), a qui havia con-tractat com aprenent.
Aquest, en veure’s sol, va decidir imitar el seu mestre i modelar una altra imatge que fos del tot semblant a la veritat. Però no va ser prou previsor, va fer curt de fang i no va poder acabar-li els peus. Quan Prometeu va tornar, va trobar Dol torbat i confós. No li va dir res i va introduir les dues estàtues al forn. Quan van estar cuites, el mateix Prometeu va donar-hi vida acostant al seu pit la flama del foc que havia robat del cel. Immediatament totes dues van començar a respirar. Amb el primer alè, la Veritat de Prometeu es va posar a caminar elegantment, mentre que la figura mutilada de Dol es va quedar immòbil. La moral que es desprèn de la faula: la veritat s’obre pas entre els homes; la mentida és coixa.
La segona història l’he treta de la tradició oral hindú. Ens diu que els prínceps d’un regne molt poderós, abans de ser coronats reis, havien de conèixer la veritat. Quan els arribava l’hora, es posaven en camí sense cap indicació d’on podria trobar-se. Al llarg de mesos i fins i tot anys, recorrien el regne demanant informa-cions sobre la veritat. Si tenien sort, es trobaven amb algú que creia haver-li sentit a un altre que temps enrere n’havia tingut alguna notícia o amb gent molt gran que comptaven relats que havien sentit a la seva infantesa sobre la bellesa i noblesa de la veritat. Guiant-se pels indicis que trobaven, prosseguien lentament la seva missió. Més d’un príncep es va declarar derrotat i es veia obligat a renunciar a la corona. Però un dia inesperat al capvespre, quan el cavall ja gairebé no tenia forces ni els prínceps moltes esperances, d’una manera o d’una altra es trobaven davant d’una cova en la qual cercaven refugi per passar la nit. Llavors veien en la foscor una figura que es movia amb dificultat. Tement que es pogués tractar d’una fera, empunyaven l’espasa i es posaven a l’aguiat. No passava res. Poc a poc els seus ulls s’acostumaven a la penombra i descobrien que el que tenien al davant era una dona gran, esparracada, coberta de pústules i nafres. En interrogar-la, els prínceps descobrien que ho sabia tot d’ells, fins les seves més íntimes temences. Era la Veritat. Res tenia a veure amb la imatge que se n’havien fet, però era la Veritat. En acomiadar-se, li preguntaven: “Què vols que digui als homes de tu?”. “Els has de dir que sóc jove, noble i bella”.
La moral ara és més desconsoladora. He pensat molt en aquestes dues histories veient les terribles imatges dels emigrants i exiliats acumulant-se a les portes d’Europa. Podria ser, m’he preguntat, que les nostres demandes ètiques siguin tan grans que la política no els pugui donar resposta? No sóc capaç de donar-me una resposta.
Dues imatges de la veritat
